Enmig de la universitat, assegut en un banc,
El temps ja no és assolellat, és el retorn del cel blanc.
Però el ritme s’està accelerant, com els batecs d’un cor.
I als ulls de cada estudiant, es pot veure aquest fulgor.
Tots prenen diferents camins, a la recerca d’aprenentatge,
I s’entesten a treballar fins que prenen l’èxit com a ostatge.
En aquesta massa no puc distingir, ni els mestres ni els alumnes,
I del temps tothom sembla fugir, tots guiats per l’estrès.
Jo espectador, no puc curar, aquesta manca de “carpe diem”,
Perquè gaudir de cada dia, és el que nosaltres necessitem.
Volem a tota velocitat, llavors nedem sense respirar,
Galopem amb ingenuïtat, en prats que no tenim temps per estimar.
Enmig de la universitat, assegut en un banc,
El temps ja no és assolellat, és el retorn del cel blanc.
Anem a relaxar-nos, hi ha llocs per seure i parlar,
Prenguem un cafè o dos, la vida és bella: visquem-la!
Jo bloc, tu bloc, ell/a bloc 
Ei! Molt bo, Alexis! Veig que has practicat amb les opcions de presentació! 😉 La foto m’encanta, és la zona on solem agafar més velocitat!
🙂 Has vist !? M’agrada fer qualsevol cosa, coses inútils, per embellir ^^
Posaré un acudit aviat.
Vigila no posis els masclistes, eh! Si no contraatacarem, que ja saps que som majoria!
Au, que si fas bondat, tindràs pàgina d’acudits pròpia i tot dins el bloc! 🙂
Bé 🙂 Però has vist que n’he fet deliberadament sobre les dones però he fet igual per als homes ^^ (a més a més un “xoc de la intersexualitat” seria molt divertit, i el David i Jo som despietats ! 🙂
Elles son majoria però nosaltres som més forts Alexis! 🙂 Ah, i estàs fet tot un poeta tio!!