Immòbil en les urpes de la meva pròpia incertesa

(PROSA)

Jo, que fujo del temps que em persegueix, perquè em segueix, com un ésser satànic que gaudeix de veure’m així témer el futur, de veure’m bullir així en la meva fuga. Començo a entendre-ho, i a sorprendre’m a mi mateix perquè veig que el futur no és més que una hipòtesi que ni tan sols es pot abraçar amb la punta dels dits. I davant del futur incert, davant del temps oportunista, espero i em pregunto, com si jo ja no fos amo de la meva pròpia existència, com si la meva imaginació ja no pogués obtenir la força suficient per continuar amb la creació d’il·lusions, de miratges. Aquest desert de la desesperació. Aquest oceà que gruny contra el meu cos cansat i inert. Immòbil en les urpes de la meva pròpia incertesa, espero.

Estic buscant una sortida. Busco el meu destí, i busco qui el va escriure, el que es permet fer durar aquest suspens que no sempre és suportable. I ell se’n riu. Ell riu. Riu!

 

Riu bé, petit ignorant, riu de les meves hipòtesis i dels meus dubtes! Riu bé, perquè vindrà el dia en què et mostraré que només ets una ombra, un titella que puc controlar. Seré l’amo del meu destí, contra la teva decepció, quan el meu èxit es reflectirà en el teu fracàs, tu, el temps impalpable!

Si t’estic defugint, és per tirar endavant, per evitar-te de la millor manera. Jo, que faré servir els talons d’Hermes per precedir-te. Perquè mai més no tindràs control sobre mi. Vine! Lluitem, a veure qui de nosaltres dos guanyarà! Vine, perquè no sé qui de nosaltres és el més fort, però sé qui és el més audaç!

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Jo, que veia la vida en blanc i negre, en silenci, assegut damunt les meves esperances. Ara veig un bell color. I el meu cor batega al ritme de la música ensordidora. Aquest temps tan ràpid i insolent que em fa marejar. Estic perdut davant la bellesa d’aquest nou color que recobreix tota la meva vida d’una primera capa. He de netejar les meves parets? O deixar-les així? Segueixo vagant en l’espai-temps sense ser capaç de caminar en línia recta, sense poder caminar. Immòbil en les urpes de la meva pròpia incertesa.

 

La vida només es limita a un somriure. Una sentència. Una paraula. Una mirada. Un pensament. Una veu. Una silueta. Una correspondència. Un intercanvi. Una assemblea. D’una combinació d’elements.
Ai no! El temps no s’havia aturat. Al contrari, s’està accelerant més i més.

I nosaltres, els estudiants al final de la llicenciatura, ja tenim els ulls posats molt enllà.

 

«Where were you, when everything was falling apart?»
Construeixo el que ningú no va a construir per a mi. I un dia, temps insolent, t’ho mostraré!

I vosaltres, sortiu dels meus ulls, en lloc de rovellar-me els nervis!

Avui

 

És el matí, em desperto amb el sol

Em consola, em recorda qui sóc.

És el matí, em desperto tot sol

Me’n vaig a la uni, m’agrada aquest lloc.

 

El nostre camí, que aquí hem de triar

Romandre a la vora, o agafar l’autopista

Dolors d’avui faran l’alegria de demà

I demà, demà es mantindrà la nostàlgia,

 

Però avui, avui busquem

I avui, avui busquem aquestes respostes.

 

Sóc un vampir que viu a la nit

Em canso quan el sol està al zenit.

Set de coneixement, del temps tinc por

De les obligacions no puc fugir, del tempo tampoc.

 

Perquè avui, avui busquem

Perquè avui, avui busquem, aquestes respostes.

Avui busquem, avui busquem, avui

Avui busquem, avui busquem, avui…

 

Voldria escapar, veure el meu futur

Escriure el meu nom en aquest cel pur.

Sé que un dia tindré la meva resposta

I si tu no em creus, no passa res, aposta!

 

Però avui, avui busquem

I avui, avui busquem, aquestes respostes.

 

Alexis.

Harmonia

________________________________________________________

Estudiants estudiant, junts en un amfiteatre sense finestró,

Els cervells estan cantant, del bolígraf se’n sent el so,

Dels peus, un ritme interessant, el professor bufa al micro,

I la llum, tots estan buscant, dintre d’aquesta cançó.

Assegut en estat d’alerta, la guerra del coneixement comença

Aquesta que a la pau ens portarà, fins a l’èxit i a la seva recompensa

Una ploma cau,

_____.______Una altra,

_______________.____Una altra,

_________________.__________Una campana sobre el sòl,

Al compositor li sap greu,

______________.____Té gana,

______________._________Buit el seu estómac està,

___________________.______________________Menjar i prou, vol.

Les fulles es mouen entre els músics, tantes mans sorolloses amb llapis,

En aquest lloc tots semblen amics, la música calma l’ànima i els nervis.

El mestre pren el paper de director, i construeix aquesta dolça harmonia,

Es produeix un cant seductor, impossible resistir a l’atractiu d’aquesta polifonia.

Assegut en estat d’alerta, la guerra del coneixement continuarà

Aquesta que a la pau ens portarà, fins a l’èxit i a la seva recompensa.

De l’estoig melodiós,

______.______Cau una goma,

______________________Una altra,

___________.________________I les cremalleres en la seva simfonia,

Pertanyen totes als instruments de l’orquestra de la cultura.

Alexis LONCQ.

________________________________________________________

Velocitat

Enmig de la universitat, assegut en un banc,
El temps ja no és assolellat, és el retorn del cel blanc.
Però el ritme s’està accelerant, com els batecs d’un cor.
I als ulls de cada estudiant, es pot veure aquest fulgor.

Tots prenen diferents camins, a la recerca d’aprenentatge,
I s’entesten a treballar fins que prenen l’èxit com a ostatge.
En aquesta massa no puc distingir, ni els mestres ni els alumnes,
I del temps tothom sembla fugir, tots guiats per l’estrès.

Jo espectador, no puc curar, aquesta manca de “carpe diem”,
Perquè gaudir de cada dia, és el que nosaltres necessitem.
Volem a tota velocitat, llavors nedem sense respirar,
Galopem amb ingenuïtat, en prats que no tenim temps per estimar.

Enmig de la universitat, assegut en un banc,
El temps ja no és assolellat, és el retorn del cel blanc.
Anem a relaxar-nos, hi ha llocs per seure i parlar,
Prenguem un cafè o dos, la vida és bella: visquem-la!

Alexis L.