Un taller simpàtic, a l’igual del seu convidat

El dilluns 12 de març va venir l’Iban Leon Llop, un poeta valencià, per fer un taller de poesia a la universitat de Lille 3.

El taller va estar dividit en tres parts : la presentació de l’Iban i de les seves obres, la lectura dels poemes dels estudiants i un exercici de creació de poemes.

Va començar explicant que per a ell, l’art es una malaltia i que escriure no és positiu. Em va sorprendre perquè en general, un autor no presenta el seu treball d’aquesta manera, però en realitat l’Iban no és un autor com els altres i té un gran sentit de l’humor.

L’Iban va començar a escriure fa 20 anys, als seus 19 anys. Tot va començar quan va donar al seu professor un poema i després, va continuar escrivint. Després, va fer un concurs que li va permetre publicar un llibre i guanyar diners. Al principi no volia guanyar. Va decidir escriure sobre Nàpols perquè hi va fer un Erasmus per als seus estudis i va descobrir que té molts tòpics, com persones atípiques i també la violència.

Iban Leon Llop vol transmetre als seus lectors emocions. No utilitza diccionaris perquè per a ell, el més important és «fer sentir en la pell el que tu sents». Aquesta intenció es sent també en la seva manera de presentar-se. Veiem que és una persona sincera que vol  compartir amb els altres.

No li agraden tots els seus poemes anteriors ni tots els seus llibres. Això mostra que té la capacitat de jutjar el seu treball i no es considera com un poeta  infal·lible.

Després de presentar-se, alguns estudiants van llegir els seus poemes i l’Iban els va dir el que li agradava i per què. D’altres van llegir les seves traduccions. L’Iban va donar alguns consells i també fer compliments. Ens va consellar com si estiguéssim units a ell, sense jutjar el nostre treball, mentre que és un poeta conegut. Una vegada més, veiem que es una persona simpàtica, a qui li agrada compartir el seu coneixement.

Per acabar el taller, ens va proposar fer exercicis, o més aviat jocs. En equips de 4 o 5, vam haver de fer llistes de verbs, adjectius i noms per fer després amb aquests, poemes que es diuen haikus. No és un exercici fàcil perquè hi ha moltes regles que cal respectar, però ens va ajudar. En general no m’agrada fer poemes, però aquest cop em va agradar molt. La manera de «treballar» va ser divertida i tot es va fer en un bon humor general.

Per concloure, aquest taller va ser un bon moment i vam aprendre moltes coses sobre la poesia, el treball de poeta i també coses sobre Sardenya.

En els seus poemes, Iban Leon Llop vol apropar-se als seus lectors i en la vida també.

La meva primera lectura en català

               

M’agradaria presentar-vos un llibre que m’ha encantat llegir. 

Atreta per la llengua catalana i impacient per millorar-m’hi, vaig demanar consells a la meva companya de pis, que és catalana, i em va comprar aquest llibre, que ha rebut molts premis i que us presentaré de seguida. 

Si tu em dius vine ho deixo tot…però digue’m vine, obra escrita per Albert Espinosa.

                                                        

Aquesta obra està composta de 22 capítols que recorren la vida de Dani un home que té com passió buscar els nens desapareguts. Aquest home té problemes amb la seva parella i la seva dona decideix divorciar-se d’ell, cosa que provocarà un canvi dintre d’ell i que l’afectarà molt. 

Durant el seu període de desesperació, un pare de família li truca per telèfon per a dir-li que el seu fill va desaparèixer i li demana ajuda. 

Dani, davant de la seva dona que el deixa abandonat, en el silenci de la seva casa decideix reunir-se amb aquest pare (encara que trenqui les seves regles quant a l’edat dels nens dels quals s’ocupava generalment…) i anirà a Capri, un lloc essencial en aquesta obra. Dani explica la seva passió per trobar els nens/adolescents desapareguts amb records de la seva pròpia infància. 

Capri és el lloc on va passar la seva infància, li va permetre recordar-se de coses fonamentals per al seu benestar, reflexionar sobre si mateix, sobre la seva relació amb Georges —un home gran que coneix quan va a Capri i que es quedarà amb ell fins el final de la seva infància—, amb el senyor Martín —un metge que el va ajudar quan estava malalt— i esclarir la situació amb la seva dona, pensant en bons records que va viure amb ella en el passat. Reflexionarà sobre la solitud que va experimentar durant la seva infància i la mateixa que experimenta com a home adult, recordant-se de les persones que el van ajudar en la seva infància. Records que l’ajudaran en el present, abandonat, sense la presència de la seva dona, una situació que, d’una certa manera,intenta millorar ajudant altres nens que, com ell en el passat, ara necessiten ajuda. 

Aquest llibre és molt interessant, permet reflexionar sobre si mateix, està ben escrit i és una bona lectura bastant fàcil que us aconsello llegir si voleu 🙂

Lucía Etxebarria: la meva escriptora favorita

«Un dia ordinari de la vida sempre constitueix una data important. Encara que no ens n’adonem.»

Aquesta és una citació d’Amor, curiosidad, prozac y dudas, escrit per Lucía Etxebarria.

Lucía Etxebarria és una autora i periodista espanyola que va néixer a València el 1966. Ràpidament va instal·lar-se a Madrid i va fer diferents coses: treballa en una discogràfica i també fa de traductora. El 1996 va escriure el seu primer llibre, que tracta de la relació amorosa entre Kurt Cobain i Courtney Love, i després continua escrivint altres llibres, com Amor, curiosidad, prozac y dudas, que va tenir molt èxit. Amb la seva novel·la Beatriz y los cuerpos celestes, que va escriure el 1998, va obtenir el premi Nadal. Lucía Etxebarría és una escriptora molt coneguda a Espanya i a altres països com França, ja que els seus llibres estan traduïts en diverses llengües. Jo la vaig conèixer en primer any de llicenciatura perquè a literatura el llibre que havíem d’estudiar era Amor, curiosidad, prozac y dudas.

Vaig enamorar-me d’aquesta escriptora i del seu llibre des de la primera pàgina. Té una manera d’escriure totalment diferent d’altres autors. Diu les coses com són, sense desviaments, i això crea una sensació de sinceritat i una sensibilitat que no he trobat en cap altre escriptor. En aquest llibre tracta principalment de l’amor en la família i de l’amor entre un home i una dona, del sexe, de l’alcohol i de la droga. Aquests temes són temes actuals amb els quals tothom pot identificar-se, almenys per entendre la situació en què els personatges es troben.

Com que aquesta novel·la em va agradar moltíssim, vaig decidir comprar altres llibres de Lucía Etxebarria. De fet, vaig llegir Lo que los hombres no saben: el sexo contado por las mujeres, Una historia de amor como otra cualquiera, Nosotras que no somos como las demás i Ya no sufro por amor. Em van agradar totes aquestes novel·les perquè tracten d’un tema que m’encanta: l’amor. Algunes històries que Lucía ens conta ens fan somiar, ens permeten escapar de la realitat que de vegades no ens satisfà perquè són històries d’amor passional, d’amor molt fort, etern. Però ens conta també històries d’amor impossible, de ruptura molt difícil, i quan les llegim ens adonem que la nostra relació no està tan malament i que som feliços.

El llibre que em va agradar més és Ya no sufro por amor. La meva germana me’l va regalar per Nadal el 2010 i li ho agraeixo molt! Aquest llibre no és una novel·la, sinó que és un assaig que tracta de les relacions de dependència en una parella. És una espècie de guia per a totes les persones que pensen estar enamorades però que en realitat pateixen sota la dominació del seu company. Explica com sortir d’aquesta situació perquè és molt difícil, i dóna consells: és com una teràpia. Encara que sembli una mica ridícul, em va ajudar molt i el recomano. En realitat, recomano totes les obres de Lucía Etxebarria, que és una escriptora fantàstica!

 

Mar i Cel

En aquesta exposició, presentaré “ Mar i Cel  “, una obra de teatre molt coneguda a Catalunya.

Va ser escrita per un dramaturg, Àngel Guimerà, durant l’any 1888. L’obra és una tragèdia romàntica que succeeix en tres actes. Es tracta d’una història d’amor impossible entre un moro,  Saïd, fill d’un pare musulmà i d’una mare cristiana, i una noia, Blanca, que és cristiana. L’acció té lloc en alta mar, on musulmans i cristians es va enfrontar contínuament durant la primera meitat del segle XVII.

Saïd és el capità d’un vaixell de pirates algerians. Després d’un assalt, Saïd i els seus companys han fet presoners un grup de cristians . Però durant l’atac l’home és ferit. Per tant, ordena que li portin una noia cristiana perquè li curi les ferides. La jove es diu Blanca. És un dels presoners del vaixell, com el seu pare Carles i el seu cosí Ferran, que és el capità del vaixell cristià, i altres mariners. A poc a poc, es van enamorant l’un de l’altre però saben que és un amor impossible a causa sobretot del problema de la religió.

Al final de l’obra, el pirata Joanot allibera els presoners i aquests maten els pirates. Una vegada alliberat, Carles intenta matar Saïd perquè no li agrada que la seva filla s’hagi enamorat d’un musulmà. Però, posant-se entre els dos, és Blanca qui ha rebut la bala. Saïd i Blanca salten al mar i moren. Només la mort unirà els dos personatges.

L‘any 1988, Dagoll Dagom, una companiya de teatre catalana, va fer l’adapatació d’aquesta obra d’Àngel Guimerà a musical. Es va editar un CD de l’obra.

He escollit el tema ” Mar i Cel ” perquè em sembla que els matrimonis difícils entre musulmans i cristians segueixen sent d’actualitat avui dia. De fet, pertanyen a dos mons diferents i la cultura no és la mateixa. No obstant això, per a mi encara és possible perquè l’amor és el més fort, és el més important, només hem de mostrar respecte mutu per la religió de l’altre abans del matrimoni i després de tot.

Què en penses tu ?