Una mica de música: el grup Manel

Manel és un grup de música català. Els seus cantants són el Guillem Gisbert, que canta i toca el l’ukulele, l’Arnau Vallvé, que canta i toca la bateria i les percussions, i el Martí Maymó, que toca el contrabaix i el clarinet. La seva música mescla el pop i la música catalana tradicional. Els temes de les seves caçons son l’amor i la vida quotidiana.

El grup Manel va formar-se el 2007 i va guanyar un concurs de cant que els va permetre fer el seu primer àlbum el 2008 : Els millors professors europeus, en el qual hi ha la meva cançó preferida «Corrandes de parella estable» (conta una història d’amor quotidià):

El 2011, el grup treu un nou àlbum, 10 milles per veure una bona armadura. El que m’agrada del grup Manel és la mescla de tema actual amb instruments una mica antics com el clarinet i la mandolina.

Pots llegir les seves lletres al web oficial.

---

“Força, equilibri, valor i seny”

És el lema dels castellers. Des de fa més de dos-cents anys, hi ha a Catalunya una tradició la popularitat de la qual sempre ha augmentat. El principi dels castells és formar torres humanes.

Des del 16 de novembre de 2010, els castells formen part del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.

A partir d’una base, “la pinya”, la gent puja dalt dels altres castellers per formar pisos de tres o quatre castellers fins al capdamunt, “l’agulla”, on tradicionalment hi ha un nen o una nena: “l’enxaneta”. Cada castell té el seu propi estil, per exemple, un “quatre de sis”: una torre de sis pisos formada per quatre castellers per pis, o un “tres de vuit”, etc.

La vestimenta és indumentària tradicional, com un uniforme. Consta d’una camisa de la colla; el color canvia d’una regió a l’altra. Per als castellers de Barcelona, la camisa és vermella, en canvi a València és verda. Tenen un pantaló sempre blanc, una faixa negra, un mocador i de vegades un casc per als enxanetes.

Des de fa alguns anys, molta gent es desplaça per assistir a aquesta tradició dels castells, o solament per veure’n la creació. Aquesta creació espectacular sempre em meravella.

Les armes de la dona

Diuen que una dona armada pot arribar a ser molt perillosa, això sí, depèn de les “armes” a què ens referim… Pel que a mi respecta, una pistola no té gens de glamour, així que us hauré de confessar tots, bé quasi tots, els trucs que ha de seguir una dona del segle XXI per a anar ben armada.
Totes sabem que el més important és la imatge que donem als altres (de la personalitat ja en parlarem però us avise que això és una cosa sense remei) i per a aconseguir/mantenir aquesta imatge s’ha de tenir molt en compte la moda que regeix al moment.
Sí, xiques, ho sent però això d’anar a comprar el pa en pijama o en xandall s’ha acabat! Cal tenir sempre la roba preparada, ja que en qualsevol moment et toquen a la porta i no està bé obrir feta un desastre si resulta que vas a obrir i és un fontaner guapíssim, eh? Què hi fem aleshores? Quan ja t’ha vist feta un all no hi ha remei. És per això, xiquetes meues, que us aconsello planificar la roba per a tota la setmana i tenir-la ben a mà.
Hem parlat de les ocasions en què cal vestir-se (TOTES, per si a alguna no li ha quedat clar) i ara l’important és el com vestir-se. Segurament totes teniu a casa revistes amb xiques guapíssimes i amb un estil impecable; doncs això és el que volem aconseguir: cal fixar-se bé en aquesta roba i intentar aconseguir-la el més similar possible, ja que ningú et pot dir que vas ridícula quan vesteixes com les famoses .
Una altra coseta que us volia comentar es allò del maquillatge. Estic segura de que quan sortiu els caps de setmana totes us maquilleu per a estar més guapes i lligar si es pot, però per què ho feu sols el cap de setmana? Mai està de més anar guapa, i això de lligar ho podeu fer tots els dies, us ho asseguro. Des d’aquí a mi m’agradaria proposar-vos que proveu a maquillar-vos tots els dies, és més, una dona del segle XXI no hauria de sortir mai de casa sense maquillar. Si jo ja sé que quan vas amb el temps just el que menys vols fer és maquillar-te i que estaria molt bé tenir una escopeta com la de Homer Simpson al calaix per a evitar la feina, però no us queixeu i mans a l’obra, que el maquillatge també està de moda i ja sabeu el que hem dit de la moda…
I ja per últim (de moment), el pentinat: què són eixes grenyes de bruixa amb què intentes parèixer normal? Amiga, cal pentinar-se tots els dies també, i existeixen mil varietats de pentinats que pots anar alternant un dia amb els cabells recollits i arrissats, un altre dia solts i llisos o a la inversa. Total, ets tu la que ho has de descobrir, però això sí, PENTINA’T! I quan ja et canses de tenir sempre el mateix cabell avorrit (normalment passa cada dos mesos), vés a la perruqueria i canvia de look; pots canviar l’estil de pentinat o el color. Jo personalment us anime a canviar les dues coses. Ah! I una coseta, si canvieu el color tingueu en compte la ratlla, que això de tenir els cabells rossos i una ratlla negra de quatre dits a cada banda no queda bé a totes.
Vinga, recapitulem: cal vestir-se i maquillar-se en consonància amb les famoses, és a dir, la moda que es segueix al moment i adoptar com a nou costum diari allò de maquillar-se i pentinar-se. No us demane tantes coses, veieu? Heu de pensar en el dia a dia com si sempre fos dissabte i sortir de casa a per totes (però sense vodka, eh?), ja que si seguiu el meu consell tindreu totes les “armes” a punt per si és necessari atacar a algú ;-).
Ah! I una coseta que se m’oblidava… A tot açò que hem anomenat li falten els complements! Comenceu a combinar bosses, collars, mocadors, anells, adorns per al cabell, etc. I si no sabeu massa bé com apanyar-vos-les, ja tornaré…

Mar i Cel

En aquesta exposició, presentaré “ Mar i Cel  “, una obra de teatre molt coneguda a Catalunya.

Va ser escrita per un dramaturg, Àngel Guimerà, durant l’any 1888. L’obra és una tragèdia romàntica que succeeix en tres actes. Es tracta d’una història d’amor impossible entre un moro,  Saïd, fill d’un pare musulmà i d’una mare cristiana, i una noia, Blanca, que és cristiana. L’acció té lloc en alta mar, on musulmans i cristians es va enfrontar contínuament durant la primera meitat del segle XVII.

Saïd és el capità d’un vaixell de pirates algerians. Després d’un assalt, Saïd i els seus companys han fet presoners un grup de cristians . Però durant l’atac l’home és ferit. Per tant, ordena que li portin una noia cristiana perquè li curi les ferides. La jove es diu Blanca. És un dels presoners del vaixell, com el seu pare Carles i el seu cosí Ferran, que és el capità del vaixell cristià, i altres mariners. A poc a poc, es van enamorant l’un de l’altre però saben que és un amor impossible a causa sobretot del problema de la religió.

Al final de l’obra, el pirata Joanot allibera els presoners i aquests maten els pirates. Una vegada alliberat, Carles intenta matar Saïd perquè no li agrada que la seva filla s’hagi enamorat d’un musulmà. Però, posant-se entre els dos, és Blanca qui ha rebut la bala. Saïd i Blanca salten al mar i moren. Només la mort unirà els dos personatges.

L‘any 1988, Dagoll Dagom, una companiya de teatre catalana, va fer l’adapatació d’aquesta obra d’Àngel Guimerà a musical. Es va editar un CD de l’obra.

He escollit el tema ” Mar i Cel ” perquè em sembla que els matrimonis difícils entre musulmans i cristians segueixen sent d’actualitat avui dia. De fet, pertanyen a dos mons diferents i la cultura no és la mateixa. No obstant això, per a mi encara és possible perquè l’amor és el més fort, és el més important, només hem de mostrar respecte mutu per la religió de l’altre abans del matrimoni i després de tot.

Què en penses tu ?

VISC(A) CATALUNYA!

Al principi de març, la Universitat de Lille 3 em va donar l’ocasió d’anar a Barcelona com a estudiant del programa Erasmus.

Per tant, al principi de setembre me’n vaig anar cap a Barcelona! Platja, sol, muntanya… i classes, òbviament.

Però abans de tot, vam celebrar l’Onze de setembre! Un dia festiu molt important perquè simbolitza la solidaritat catalana. Es tracta de la celebració d’una guerra entre Catalunya i la monarquia borbònica. Al matí vam celebrar-ho al davant del monument de Rafael Casanova. Hi havia flors i molta gent. I a la nit, vam fer-ho a l’Arc de Triomf, davant d’uns concerts.

Les classes començaven un dilluns. Tenia una mica d’estrès perquè és la primera vegada que me’n vaig de Lille 3 a una altra universitat. Nou establiment, nous companys de classe, nous professors… però jo no he canviat… Em vaig equivocar d’aula, com gairebé cada any…

Una cosa que m’agrada molt en aquesta universitat és que la gent sempre està de bon humor i m’agrada que puguem elegir la llengua que volem parlar. Per exemple, amb els meus amics catalans, parlo català, quan sóc a classe també; quan sóc amb els meus amics castellans, parlo castellà, i quan sóc amb francesos, parlo francès, evidentment…, per no oblidar la llengua francesa…

Una altra cosa que no hem d’oblidar és que a la UAB tenim dues piscines, un jacuzzi i un sauna, molts importants per relaxar-nos després de totes les coses que ens demanem els professors!

Els caps de setmana? Doncs els passo passejant-me per Barcelona, Sant Cugat, Sabadell…; visitant llocs i viatjant sobretot, però treballant també. I quan hi ha festes, doncs m’hi apunto. La festa que em va agradar més és la festa de la Mercè. Hi va haver moltes coses interessants, com els castellers, els correfocs, concerts catalans, focs artificials…

Fixeu-vos que tinc una petita observació molt important: això dels sis mesos a Barcelona passa molt ràpid, ja som al mes de novembre!!

Ara me’n vaig cap a la platja! Ànims a tots els estudiants de Lille per a les classes d’avui!

La llegenda de Sant Jordi: una llegenda molt coneguda

Fa molt temps, un drac monstruós perseguia els habitants d’un poble: es menjava les persones vives i podia matar només amb el seu alè. Per satisfer-lo, els habitants li donaven animals, fins que ja no en van quedar. Per tant, el rei va decidir donar-li una persona escollida a l’atzar; però un dia va ser la filla del rei l’escollida. El rei no podia canviar la situació i va deixar la princesa davant de la cova del drac.

Però en el moment en què el drac va voler menjar-se la princesa, un cavaller va aparèixer, el cavaller Sant Jordi, i va matar el drac amb la seva llança. De la sang que queia de la ferida del drac, en va sortir un roser amb roses que brillaven al sol. El cavaller va collir una rosa, la més bella, i la va donar a la princesa en senyal d’amor.

El rei volia que ell es casés amb la seva filla i que rebés la meitat del regne, però el cavaller se’n va anar i el poble va viure tranquil.

Per això durant el dia de Sant Jordi, els homes regalen una flor a la persona que estimen i les dones els regalen un llibre perquè, a més de ser el dia de Sant Jordi, el 23 d’abril és el Dia Internacional del Llibre 🙂

Sólo Mía : una pel·lícula d’amor i de suspens com m’agrada !

_

La pel·lícula que vaig veure es diu « Sólo Mía ».

Es una pel·lícula de Javier Balaguer que va ser produïda el 2001.

He escollit aquesta pel·lícula per al bloc perquè em va agradat molt i també perquè l’actor principal és un català : es tracta de Sergi Lopez.

_

_

_

   Aquesta pel·lícula tracta de les violències conjugals. Per resumir : l’Angela i el Joaquín es van enamorar des del moment en què es van veure per primera vegada. Ella és secretària i ell és publicitari. Es casen, són feliços i tenen la primera seva filla. Pero durant l’embaràs, les disputes comencen i el Joaquín colpeja la seva dona perquè descobreix que fuma encara que està embarassada. És l’inici de la violència conjugal que patirà l’Angela. Ella li perdona però ell torna a violentar-la cada vegada més. Ell sempre té excuses al principi : està cansat per culpa del seu treball i està nerviós. L’Angela sempre li perdona, fins al dia que, desprès del seu aniversari de casament, està borratxo i la viola. L’Angela decideix anar a casa del seu germà amb la seva filla. Demana el divorci i el Joaquín està furiós. L’amenaça per telèfon, entra a casa seva i la colpeja, i la justícia no fa res. L’última solució de l’Angela és venjar-se …

–

    No contaré el que passa desprès, si no no hi haurà suspens i ningú no voldrà veure la pel·lícula. Però crec que aquesta pel·lícula és molt bonica i que val la pena veure-la. A mi m’encanta la manera de filmar perquè la camera està focalitzada de manera que no es pot veure tota l’escena i llavors hi ha molt suspens i sorpresa al llarg de la pel·lícula. A més a més, la finalitat de la historia m’encanta perquè és totalment diferent de les altres pel·lícules que tracten de violències conjugals. També el que és interessant és la gradació en els actes de violència. Comença amb disputes verbals, paraules agressives i desprès gestos violents, agressions … fins a la violació. I encara després de la separació, l’home continua fent-li mal amb assetjament moral i amenaces … El que em xoca és veure com una parella tan feliç al principi pot tenir una vida tan horrible, com els sentiments poden canviar ràpidament … A més a més cal veure aquesta pel·lícula perquè denuncia les violències conjugals que hi ha al món i més precisament a Espanya, i denuncia la ineficàcia de la justícia en aquest país. Per tot això, cal veure Sólo Mía.

Un Erasmus a Lille

La meva darrera aventura (i no serà pas l’última, n’estic segur!) comença aquí: a Lille.

Vaig arribar el 7 de septembre amb un estiu que aquí era més aviat tardor. Quan vaig partir de Càller hi feia 30 graus, aquí en tenien la meitat; i amb pluja… És que sóc mediterrani, i jo a aquestes temperatures i a aquest oratge no hi estic gaire acostumat. Va ser el primer inconvenient que hi vaig trobar i, no cal dir-ho, el més immediat.

Segon problema: trobar pis. Potser aquesta qüestió és més complicada perquè et posen mil impediments. Si no ets d’aquí o no parles perfectament el francès ho tens més aviat difícil. A més a més, en molts casos et demanen una garantia o un avalador, algú que respongui per tu en cas de problemes amb els diners, i és millor si tens un familiar francès. Per no dir després el que et demanen per pisos que semblen caus. No vull semblar rondinaire, però si demanes a la majoria dels estudiants Erasmus de Lille et dirà la mateixa cosa.

Després, és com tot, t’hi vas acostumant i trobes (o intentes trobar) la part positiva de tot.

M’agrada la ciutat i m’agrada la situació de Lille respecte a la resta d’Europa. Tens moltes facilitats a l’hora de viatjar i de moure’t per moltes grans ciutats europees. És fantàstic poder arribar en menys d’una hora a Brussel·les, a París, o en poc temps a Londres o Amsterdam. També m’agrada l’ambient nocturns dels bars i sortir de tant en tant amb el meu grup d’amics. Per ara hi ha pocs francesos a la colla, sobretot són italians, turcs, alemanys… una mica de tot, perquè ja se sap que l’ambient Erasmus és així. I açò és precisament el que més m’agrada: la possibilitat de trobar gent d’arreu del món i poder compartir diversos punts de vista de les coses. Realment aprens un fum de coses i jo, personalment, em diverteixo moltíssim. De mica en mica a la colla s’hi afegeixen també alguns francesos, perquè si és veritat que sovint és difícil establir un primer contacte amb la gent aquí (jo noto bastant la diferència amb la gent del sud), un cop parles amb ells no tens cap tipus de problema.

És veritat que al principi no volia quedar-me i més d’una vegada m’he queixat de la meva tria, però penso que en poc de temps, i de fet ja em passa, trobaré el meu lloc en aquesta ciutat. És la clàssica frase que més d’una vegada hem sentit i que molt probablement és veritat: “Quan vius l’experiència Erasmus plores almenys dues vegades: la primera quan arribes i la segona quan te’n vas!”.

Un estiu molt català

      

L’estiu passat vaig participar al X campus universitari de la llengua catalana a Mallorca (dues setmanes) i a Andorra (una setmana). El meu objectiu era viatjar, parlar la llengua catalana (perquè sense la pràctica penso que una llengua no és realment viva) i conèixer gent de països diferents del meu. I viatjar amb la llengua em feia molta il·lusió.

Tinc una observació particular sobre el fet de parlar una llengua estrangera: penso que el cervell té una nova manera de veure el francès o la llengua del país d’origen.

Al campus vam tenir moltes activitats diferents. Hi havia sobretot classes de cultura, de llengua i visites culturals, i també excursions que van permetre el descobriment dels paisatges i que van ser més físiques.

A les classes de cultura, el que em va interessar més van ser els dimonis, perquè les classes van ser al matí i vam participar als correfocs a la nit (però jo vaig mirar i no “ballar” amb els dimonis). Em va agradar també el curs de cultura que es titulava “50 anys de cançó en català”, perquè va permetre conèixer aquests cançons amb tot el context històric.

Un dimoni als correfocs

Pel que fa a Andorra, el més instructiu per a la francesa que sóc, va ser aprendre com funciona aquest coprincipat que fa frontera amb França: un dels coprínceps d’Andorra és el president de la República Francesa i l’altre és el bisbe d’Urgell.

Penso que la llengua catalana és realment única… La seva situació de bilingüisme entre altres coses, es una situació difícil. Com a cosa original, també puc parlar del fet que la gent de Mallorca coneix paraules diferents del català que vaig estudiar a la universitat. El més original i maco és que el mallorquí es presenta com una llengua com una altra: té totes les coses que una llengua ha de tenir.

Per a mi, si algú té la possibilitat de conèixer gent de països diferents del seu, ha de fer-ho. És el que vaig pensar quan em va sorgir la possibilitat de fer aquest campus de la llengua catalana.

Cécile Hugeux

El camp

El camp és un lloc molt tranquil, on es poden oblidar tots els problemes, fer coses que ens agraden, per exemple llegir, passejar, pensar i relaxar-se…
És diferent de la ciutat, un lloc on hi ha molt estrès i, contaminació. També, és el lloc on treballem tots els dies, fem les mateixes coses, i la gent pot estar avorrida pels costums.
Crec que les persones necessiten canviar les seves vides i fer coses noves, respirar i divertir-se.
Per això, els aconsello anar al camp algunes vegades, per estar més tranquil•les i relaxadets.
Per cert, jo també estava bastant estressada, i ara mateix, amb la tranquil•litat del camp, em sento millor, i m’han vingut ganes d’escriure un petit text per contar la meva experiència i incitar-vos a fer-ho.
Llavors, tots al camp !! Bona lectura i a meditar ! 🙂