L’Alguer: la Barceloneta sarda

Poca gent que no sigui catalanoparlant ho sap: hi ha una ciutat catalana a Itàlia. Es diu l’Alguer. Aquesta petita ciutat, d’uns quaranta mil habitants, es situa més concretament al nord-oest de l’illa de Sardenya.

L’Alguer és una ciutat que, ja des del primer moment que es trepitja, atrau a tothom per la bellesa de la seua arquitectura: una ciutat medieval a la vora de la mar. Jo, que conec la ciutat, trobe que la seua atmosfera és única i singular, i que no hi ha altres ciutats comparables a la resta de l’illa.

Tradicions i cultura catalanes

La llengua

Es diu que arribar a l’Alguer i escoltar l’alguerès és com fer un viatge en el temps, ja que és el català que es parlava a la Península segles enrere. Seria com escoltar la llengua de Cervantes per a un castellà, o la llengua de Dant per a un italià. Aquest fet s’explica per la seua llunyania respecte als Països Catalans. El perill de desaparició d’aquest dialecte és alt, sobretot per la política de difusió de l’italià i per la distància d’aquesta illa lingüística de la resta de territoris catalans.

Tanmateix, últimament s’hi han establert institucions públiques i privades i s’han creat diverses iniciatives per promoure l’ús i la difusió d’aquest preat dialecte català.

El cant de la Sibil·la

Aquest cant religiós d’origen català es conserva en pocs indrets dels Països Catalans, però a l’Alguer mai no s’ha interromput  la seua transmissió i encara es pot escoltar cada Nadal. Profetitza l’arribada del Redemptor i, alhora, del judici final.

Cap d’Any

El Cap d’Any aquí té un sabor molt català. Aquest esdeveniment no només atrau  gent de l’illa sinó també d’altres països d’Europa. Els nombrosos concerts, la gastronomia i els focs d’artifici ben presents durant la nit, converteixen l’Alguer en un indret màgic per passar-hi el Cap d’Any.

…I molta festa!!

L’Alguer és una de les destinacions que cal tenir en compte si volem unes vacances relaxants a la vora de la mar. Si tenim ganes de passar unes vacances divertides, l’Alguer és una ciutat molt viva, amb nombroses discoteques, terrasses i bars que animen l’ambient de dia i de nit. I no cal dir que les platges són paradisíaques…

Veniu a València, xe, collons!

No és per fer publicitat “barata” de la meua ciutat, però he dir que és veritat que València mereix diverses visites.

Anem per parts. Si el que voleu és simplement passar-vos-ho “de puta mare”, València és una opció perfecta. Hi ha un fum de locals, bars o terrasses per sortir de gresca. I no us oblideu tastar l’aigua de València!

Si més aviat preferiu conèixer la riquesa arquitectònica de la ciutat i els seus monuments, de segur que no us faltaran alternatives. Només cal fer un passeig pels carrerons del barri del Carme i meravellar-se amb els seus palaus, places i bonics racons. No us podeu perdre la catedral de la ciutat, el Mercat Central o la Llotja de la Seda, que és, a més a més, monument declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.

I per complementar la visita cultural, res millor que visitar els nombrosos museus que ens ofereix la ciutat: el Museu d’Història de València, l’Almoina, el Museu Faller i, sobretot, el fantàstic museu de Belles Arts, que per si no fos prou, és gratuït!

Si teniu ganes de relaxar-vos entre tant d’estrès urbà, us aniria bé fer un passeig pel pulmó verd de la ciutat: el Jardí del Túria. D’espai no us en faltarà, ja que fa 10 quilòmetres de llargària! I, naturalment, si fa bon temps (sigui el període que sigui), podeu anar a la platja de les Arenes. No és el Carib, però no està gens malament!

I per als amants del “shopping” el centre de València està ple de botigues de tot tipus. Des de les més convencionals al carrer Joan d’Austria, al centre de la ciutat, fins a les més tradicionals, com les que podeu trobar al Mercat Central o a la plaça Redona.

Tanmateix, seria ideal que combinésseu totes aquestes opcions i fésseu una mica de tot. Caldria, això sí, més d’un cap de setmana.

Us esperem a València!!

Un Erasmus a Lille

La meva darrera aventura (i no serà pas l’última, n’estic segur!) comença aquí: a Lille.

Vaig arribar el 7 de septembre amb un estiu que aquí era més aviat tardor. Quan vaig partir de Càller hi feia 30 graus, aquí en tenien la meitat; i amb pluja… És que sóc mediterrani, i jo a aquestes temperatures i a aquest oratge no hi estic gaire acostumat. Va ser el primer inconvenient que hi vaig trobar i, no cal dir-ho, el més immediat.

Segon problema: trobar pis. Potser aquesta qüestió és més complicada perquè et posen mil impediments. Si no ets d’aquí o no parles perfectament el francès ho tens més aviat difícil. A més a més, en molts casos et demanen una garantia o un avalador, algú que respongui per tu en cas de problemes amb els diners, i és millor si tens un familiar francès. Per no dir després el que et demanen per pisos que semblen caus. No vull semblar rondinaire, però si demanes a la majoria dels estudiants Erasmus de Lille et dirà la mateixa cosa.

Després, és com tot, t’hi vas acostumant i trobes (o intentes trobar) la part positiva de tot.

M’agrada la ciutat i m’agrada la situació de Lille respecte a la resta d’Europa. Tens moltes facilitats a l’hora de viatjar i de moure’t per moltes grans ciutats europees. És fantàstic poder arribar en menys d’una hora a Brussel·les, a París, o en poc temps a Londres o Amsterdam. També m’agrada l’ambient nocturns dels bars i sortir de tant en tant amb el meu grup d’amics. Per ara hi ha pocs francesos a la colla, sobretot són italians, turcs, alemanys… una mica de tot, perquè ja se sap que l’ambient Erasmus és així. I açò és precisament el que més m’agrada: la possibilitat de trobar gent d’arreu del món i poder compartir diversos punts de vista de les coses. Realment aprens un fum de coses i jo, personalment, em diverteixo moltíssim. De mica en mica a la colla s’hi afegeixen també alguns francesos, perquè si és veritat que sovint és difícil establir un primer contacte amb la gent aquí (jo noto bastant la diferència amb la gent del sud), un cop parles amb ells no tens cap tipus de problema.

És veritat que al principi no volia quedar-me i més d’una vegada m’he queixat de la meva tria, però penso que en poc de temps, i de fet ja em passa, trobaré el meu lloc en aquesta ciutat. És la clàssica frase que més d’una vegada hem sentit i que molt probablement és veritat: “Quan vius l’experiència Erasmus plores almenys dues vegades: la primera quan arribes i la segona quan te’n vas!”.

Oh sole mio!!

Tot va començar l’estiu de 2008. Una companya de classe, Sheila, em va dir que anava a Sardenya amb la seva millor amiga a passar una setmana a casa d’uns familiars al nord de l’illa, però a l’últim moment la seva amiga es va posar malalta i no hi podia anar. Em va proposar d’anar amb ella en lloc de la seva amiga i m’ho va dir a mi perquè em parlava molt be de l’illa i molt sovint li deia que hi volia anar, per tant, aquesta era una ocasió per posar-ho tot en pràctica. Com que aquells dies havia acabat el curs i m’havia quedat sense treball tenia temps lliure de sobra.

Així doncs, vam arribar el mes de juny i ens vam quedar uns dies a casa del seus parents (encara que no hi havia ningú) a prop de la localitat de Stintino. Em vaig enamorar del lloc de seguida. Les platges i la natura eren fantàstiques, els dies passaven volant i jo cada vegada estava més a gust; tant que, de fet, quan va arribar el dia i la meva amiga em va dir que el dia després s’acabaria tot, vaig decidir que era massa aviat per tornar i li vaig dir que jo em quedava, que cercaria un lloc on dormir, però va insistir que em quedés a casa dels seus familiars perquè trigarien encara un parell de setmanes a tornar. I jo vaig acceptar…

Amb tot, la meva aventura va continuar. Els meus pares em trucaven per preguntar-me quan tornaria i la meva idea era quedar-me encara un parell de setmanes fins que arribessin els familiars de la meva amiga. I això és el que jo els deia. Però és clar que a la fi les coses anàren d’una altra manera, i un cop passades les dues setmanes (van ser uns dies inoblidables) vaig decidir de continuar amb el meu suposat viatge i visitar el sud de l’illa, on es troba la capital, Càller.

Aquí va començar tot. Vaig trobar un treball com a cambrer i relacions públiques (jo que no sabia un borrall d’italià!) als dos dies d’arribar i gràcies a la noia de la recepció de l’hostal on m’allotjava. El treball no era el millor del món, però amb els estalvis i el que guanyava podia anar tirant sense problemes. Va ser un estiu fantàstic, sense dubte, un dels millors que recordo, perquè vaig conèixer una pila de gent, entre els quals, els meus actuals amics sards, que conservo des d’aleshores. I, naturalment, vaig continuar viatjant per l’illa.

Em vaig inscriure a la universitat de Càller, vaig començar a treballar per a una empresa de traducció i vaig trobar un pis molt bonic al centre. Les coses em van anar fantàsticament i, quasi sense adonar-me’n em vaig instal·lar allà. Si algú m’ho hagués dit abans, no m’ho hauria cregut: allo que havia d’haver estat un viatge d’una setmana!!