La cuina pràctica

La cuina em sembla més o menys essencialment pràctica. Si algú estudia la cuina durant més d’un any, potser la comprensió d’aquesta disciplina serà completa, però es necessita la pràctica per poder viure moments de creativitat i de creació culinària.

Per exemple, a Internet es poden trobar elements de teoria per a tal pastís, o per al lloc de la cuina, si és un menjador al mateix temps, o unicament un lloc per cuinar.

Aquí faré una presentació sobretot d’una recepta que vaig fer fa setmanes. Vaig utilitzar ingredients simples i bàsics, però el resultat va agradar-me molt. Els ingredients també són alternatius en relació amb la cuina “tradicional” (que utilitza ingredients massa trivials). Abans de presentar-la hauria de parlar dels ingredients que hi ha a la recepta. En els diferents tipus de farina utilitzada no hi ha gluten, i per això és millor per a una part de la població que pot tenir al·lèrgies. Així, el pastís finalitzat és diferent de la majoria dels pastissos.

Recepta de pastís de poma 

Els ingredients són els següents:

• mig got de farina de fajol

• un got i mig de farina d’arròs

• un got de llet d’arròs (vegetal)

• Dos ous

• Dues cullerades soperes d’oli

Hem de posar tots aquests ingredients en un mateix recipient. Després posem una poma tallada en aquest mescla.

L’última cosa a fer és afegir una mica de llevat. Finalment, hem de posar la pasta en una safata que pugui anar al forn. I la cocció es fa al forn durant 35 minuts.

L’última cosa que he de dir és bon profit!

   Aquí podeu llegir coses sobre cuina en relació amb aquesta entrada, i es compara també la cuina amb la música.

http://www.lacuinavermella.cat/

                                                                                                                                              Cécile Hugeux

La cuina i maneres de viure en relació amb la cuina

Per a mi, la cuina és una cosa que no es pot separar de la vida, perquè hem de menjar des del nostre naixement fins al final de la nostra vida. El que cuinem pot ser com un índex del moment de la vida que vivim. Si la vida és una mica nostàlgica, segur que menjarem molt simple i més o menys sense preparació. Al contrari, si el dia es viu amb molta alegria, tota la cuina és creativa i deliciosa, i potser també d’una originalitat sense límits.

Menjar és una cosa que es fa quotidianament, es per això que la nostra salut depèn del comportament que tenim per menjar.

Això em fa pensar en las paraules del famós Molière.

Per a Valère, un dels personatges de L’Avar de Molière, hi ha preceptes de salut, i s’ha de menjar poc, perquè menjar molt dóna malalties i moments de mala vida. Segurament, en la realitat de la vida quotidiana, hem d’anar amb compte amb els aliments que utilitzem, per aprofitar el sopar preparat a casa per exemple. En aquesta mateixa obra de teatre, es pot llegir: “Hem de menjar per viure, i no viure per menjar”. Molière va servir-se d’una citació de Sòcrates.

Cuina per combatre refredats

Estic realment d’acord amb el fet que la cuina és el reflex de la vida d’una persona, com es pot llegir més amunt.

Sopa de miso

El moment en què cuinem pot ser un moment en què compartim moments, també fa néixer la creativitat i les ganes de fer coses noves. És veritat que hi ha una veritable biodiversitat, però penso que això s’oblida a França… I es per això que en la majoritat de les cases es menja molts plats preparats. No s’hauria de pensar “què puc menjar, no sé què fer per menjar…”. Però per poder cuinar cal tenir els ingredients de base i divertir-s’hi. I els aliments que triem són molts importants.

Sobretot, us aconsello fer el que mengeu, cuinar i aprofitar aquesta activitat tan útil perquè és quotidiana!

http://www.elbonmenjar.com/

Dites relacionades amb menjar

Per què m’agrada tant la pel·lícula Into the Wild

Quan vaig veure aquesta pel·lícula havia fet un viatge inoblidable, més precisament, era un viatge a Israel, que m’havia fet descobrir que m’agradava viatjar, i al mateix temps vaig descobrir la utilitat de les llengües per a la comunicació. El que vull dir és que la meva sensació era una cosa així: Ah, sí, ara sóc aquí, al nord de França, que bé !  No! M’havia agradat molt el viatge, sobretot després de l’experiència.

En aquell moment, vaig trobar el DVD de la pel·lícula Into the wild (pel·lícula del Sean Penn), que encara no havia vist. Doncs vaig veure la pel·lícula.

                                               

És la història d’un home jove que no continua els seus estudis per partir, per viatjar sense objectiu precís. Així, Christopher McCandless (el personatge principal) coneix gent diferent, i aquestes trobades permeten la seva evolució.

La història està basada en fets real, i em sembla que és una idea que fa que el públic miri de manera diferent la pel·lícula. Hi ha més emocions en les aventures de Christopher perquè no és una narració fictícia. Abans de la pel·lícula, existia un llibre que tractava de l‘experiència d’aquest jove. I ara, hi ha una anècdota: després de llegir el llibre, Sean Penn va decidir realitzar la pel·lícula, però va haver d’esperar deu anys més o menys perquè no tenia l’autorització dels pares del jove.

Into the Wild

 M’agrada la relació que té el personatge principal amb la natura, el fet del retorn a l’origen.

També hi ha el fet de viatjar sol, que dóna una llibertat més gran, i penso que la seva voluntat és únicament viure, i no fer el que la societat vol que faci. Està desconnectat del món, i fa el que és necessari per a l’evolució del seu ésser.

Segurament el seu caràcter contra les normes va seduir-me molt. Està contra la societat de consum, i és en aquest punt que comença la història.

Penso que una pel·lícula de vegades pot fer canviar la gent d’idees.

La persona que mira aquesta pel·lícula pot tenir ganes d’anar fins a tots els seus somnis.

La música és molt agradable d’escoltar, i és una manera de viatjar. Els títols de les cançons marquen els canvis que experimenta la gent dintre de la història. I sobretot, m’encanta la sonoritat.

Més que res, Into the wild parla d’una persona que vol trobar la seva identitat i no sap on és en la seva vida.

Segurament per a mi aquesta pel·lícula és una de les que m’han fet avançar en la meva vida.

Un estiu molt català

      

L’estiu passat vaig participar al X campus universitari de la llengua catalana a Mallorca (dues setmanes) i a Andorra (una setmana). El meu objectiu era viatjar, parlar la llengua catalana (perquè sense la pràctica penso que una llengua no és realment viva) i conèixer gent de països diferents del meu. I viatjar amb la llengua em feia molta il·lusió.

Tinc una observació particular sobre el fet de parlar una llengua estrangera: penso que el cervell té una nova manera de veure el francès o la llengua del país d’origen.

Al campus vam tenir moltes activitats diferents. Hi havia sobretot classes de cultura, de llengua i visites culturals, i també excursions que van permetre el descobriment dels paisatges i que van ser més físiques.

A les classes de cultura, el que em va interessar més van ser els dimonis, perquè les classes van ser al matí i vam participar als correfocs a la nit (però jo vaig mirar i no “ballar” amb els dimonis). Em va agradar també el curs de cultura que es titulava “50 anys de cançó en català”, perquè va permetre conèixer aquests cançons amb tot el context històric.

Un dimoni als correfocs

Pel que fa a Andorra, el més instructiu per a la francesa que sóc, va ser aprendre com funciona aquest coprincipat que fa frontera amb França: un dels coprínceps d’Andorra és el president de la República Francesa i l’altre és el bisbe d’Urgell.

Penso que la llengua catalana és realment única… La seva situació de bilingüisme entre altres coses, es una situació difícil. Com a cosa original, també puc parlar del fet que la gent de Mallorca coneix paraules diferents del català que vaig estudiar a la universitat. El més original i maco és que el mallorquí es presenta com una llengua com una altra: té totes les coses que una llengua ha de tenir.

Per a mi, si algú té la possibilitat de conèixer gent de països diferents del seu, ha de fer-ho. És el que vaig pensar quan em va sorgir la possibilitat de fer aquest campus de la llengua catalana.

Cécile Hugeux