La meva petita campiona !

En primer lloc, vaig practicar la gimnàstica en un club durant molts anys, des dels tres anys fins als setze anys.

Al principi, a la meva inscripció, la gimnàstica era per a mi una simple activitat esportiva.
Hi anava tots els dimecres a la tarda amb molt de gust. A continuació, en els anys següents, vaig aprendre elements acrobàtics cada vegada més complexos.

Aleshores les meves hores d’entrenament van multiplicar-se.
La majoria dels meus caps de setmana anava a les competicions. Havia adquirit un esperit competitiu. El meu principal objectiu era pujar a la part superior del podi.

No obstant això, els entrenaments van ser cada vegada més intensos. No tenia gaire temps per a altres activitats i no podia descuidar els meus estudis. Així que vaig deixar la gimnàstica, a desgrat. De fet, no vaig poder acumular les hores d’entrenament i les estudis.

En aquell moment vaig decidir entrenar un equip compost de nens de 7 a 8 anys. Una de les gimnastes, Louise Vanhille, ja es destacava dels altres.

Va progressar de manera impressionant.

Louise, coneguda com “Lilou”, va néixer el 6 novembre de 1998. Va començar la gimnàstica l’any 2005, per casualitat, seguint una de les seves amigues, però ràpidament va adquirir el gust per la disciplina.

Immediatament vaig veure les seves qualitats. Així que ràpidament vaig integrar “Lilou” en un grup de competició.
En només un any “Lilou” ja havia assolit el nivell de les nenes que tenien dos anys de gimnàstica. El seu progrés va ser constant i impressionant.

El 2006, Louise va convertir-se en benjamina, una categoria que li va obrir les portes de l’escena competitiva nacional. “Lilou” és una gimnasta que sempre està intentant fer més.
El 2008, Louise va confirmar el seu talent en convertir-se en Campiona Juvenil de França de la seva categoria en unes competicions que tenen lloc a Valenciennes.

Ambiciosa i talentosa, Louise no havia acabat de parlar d’ella.
De fet, a Vernon s’hi va fixar un gran entrenador. “Lilou“ va participar a l’stage a Dijon el 2009.
A través d’aquest curs nacional, la nostra nena de Dunkerque va tenir l’oportunitat d’integrar un gran club de Meaux, prop de París.

Ella va decidir, als 11 anys, deixar Dunkerque, la seva família i amics per intentar la gran aventura d’alt nivell.

A Meaux, és entrenada a una freqüència de 25 hores a la setmana. El progrés de Louise és impressionant i és reconeguda al Campionat Elite de França, a Albertville el 2010, on va guanyar el títol de nou.
Arran d’aquests resultats, als seus entrenadors van preparar-la per a les proves nacionals per tal d’integrar el pol de França a Saint Etienne.

Es mou entre les seleccions amb facilitat i es va classificar per a la seva primera competició amb l’equip de França a Alemanya.

“Lilou” confirma la seva presència indiscutible a la selecció nacional.

El seu nivell evoluciona d’una manera impressionant, els entrenadors nacionals estan molt contents del seu treball i la seva selecció al Campionat d’Europa el maig de 2012 a Brussel·les n’és la prova, per a alegria de Lilou.

Esperem els resultats amb una gran impaciència.

El que representa l’equitació per a mi

Tot va començar de petita: tenia 13 anys, no feia esport, estudiava molt a l’escola i estava molt estressada. Llavors, volia fer esport per a relaxar-me. Al mateix temps, l’escola on estudiava proposava una secció d’equitació. Va ser a partir d’aquest moment que vaig començar a descobrir l’equitació. L’equitació, què és?

En primer lloc, per a mi, l’equitació és unir-se amb el cavall, estimar el seu cavall, comprendre’-l, ocupar-se’n:

                                                       

Però l’equitació pot ser també competicions:

                                                            

Més que competicions, l’equitació és un treball de cada dia amb el cavall, és màgic constatar la nostra pròpia evolució. Al principi, s’assembla a això:

Després de molt treball, es transforma en això:

                                                    

I al final, es transforma en una història d’amor. Jo adoro una egua que es diu Griotte. Les fotografies d’aquesta pàgina són de la Griotte. És com si fos la meva millor amiga:

                                              

L’equitació és una teràpia. Tens la impressió que el cavall et comprèn, et fa riure:

                                                  

Però, a vegades, és perillós:

En fi, l’equitació és un grup d’amics que comparteixen el mateix interès, el mateix amor pels cavalls:

                                                  

Gràcies Griotte :)! He après moltes coses gràcies a ella i a l’equitació!

Una diferència particular

 

 

El Tomas és un amic d’infància. Ell i jo som aficionats al futbol. Fa aproximadament 15 anys que ens coneixem ; més ben dit, existeix una bona relació d’amistat entre nosaltres. Però, en el futbol, les diferències no s’aturen, sinó que es multipliquen.

De fet, el Tomas és apassionat del Reial Madrid mentre que jo prefereixo el Barça. Així, els nostres punts de vista mai no coincideixen perquè no compartim la mateixa samarreta.

Quan els dos equips competeixen, sempre estic convençut que el Barça està per sobre. A més, provem d’arreglar-nos per veure el partit junts. Es un gran moment per a nosaltres dos perquè no volem de cap manera perdre i tenim una visió optimista. A més a més, durant el partit, les paraulotes i els insults són freqüents perquè cap dels dos no vol que el seu equip preferit s’inclini. D’altra banda, no us amago que de tant en tant apostem, però això és rar.

Cada vegada que elogia el Reial Madrid, jo no ho puc deixar córrer perquè això significaria que té raó. El Tomas està segur de si mateix en els seus comentaris i jo vull absolutament demostrar-li el contrari, és a dir que el Barça és l’equip més talentós del món i ofereix un espectacle notable.

Finalment, per acabar amb aquest profund desacord, li vaig proposar assistir a un partit al Camp Nou. Va acceptar i, un cop allà, estava molt concentrat. Estava tan impressionat que no sabia què dir. Al cap d’una estona, es va adonar que jo tenia tota la raó.

EL MEU CLÀSSIC

 Al mes de gener, vaig anar a veure jugar el Barça al Camp Nou 
contra l’equip d’Osasuna.   

El Barça va guanyar. Per anar a les semifinals de la Copa del Rei, 
el Barça havia de guanyar contra el Real Madrid, 
el seu equip rival. 

El partit d’anada era a l’estadi Bernabéu. Va guanyar el Barça, 
com sempre. 
Jo era en un bar que hi ha a les Rambles de Barcelona per veure 
el partit amb amics meus. 
Quan el Puyol i l’Abidal van marcar, vam celebrar els gols amb 
«chupitos del Barça»,de color blaugrana, òbviament.   

Una setmana després, vaig anar al Camp Nou per veure el partit 
de tornada. 
Abans del començament del partit, hi va haver uns focs artificials 
amb els colors barcelonesos. 
Quan el partit va començar, la gent que era a l’estadi cridava: 
«Visca Catalunya! Visca el Barça!» i insultava la bèstia negra de 
l’equip, que es diu Pepe, perquè durant el partit d’anada, el Pepe havia
 fet mal al Messi. Tothom anava vestit de groc i vermell o de blaugrana. 

Aquest clàssic va ser molt impressionant per a mi perquè vaig veure 
aquest partit com si fos una guerra entre Catalunya i Espanya. 
Hi havia molta rivalitat entre els jugadors mateixos i els jugadors del 
Real i el públic. El Barça va  marcar dos gols i després el Madrid en va marcar 
un altre. Durant la resta del partit, tothom estava  molt nerviós, però al final
 l’equip català va guanyar i vam celebrar aquesta victòria esperant 
els nostres herois.  

 L’entrenador estava molt content de veure’ns esperar i ens va donar autògrafs encantat. 
El Messi no es va parar, com de costum, i vam veure el Xavi. Els altres jugadors no es van parar. 



 Durant el partit jo era molt a prop dels jugadors i al final vaig veure el Pepe donant un petó a la 
seva samarreta del Real Madrid i al llarg del partit els 
aficionats del Barça insultant-lo. 

La rivalitat entre els dos equips és molt impressionant. 
Al final del partit, quan esperàvem els jugadors,   
va haver-hi baralles entre aficionats del Barça i 
aficionats del Madrid. 
 
 

El clàssic és el moment en què els aficionats barcelonesos 
mostren els seus colors i afirmen el seu orgull de ser catalans. 
 
Al principi de cada partit, la gent canta l’himne del Barça i és magnífic sentir-lo.
 Era molt emocionant perquè hi havia gent que tenia la mà sobre el cor i cantava l’himne 
com si fos l’himne d’un país. Després del clàssic, la gent va cantar els Segadors. 
Segons ells, la victòria del Barça contra el Real Madrid és la victòria de Catalunya 
contra Espanya. 
 
 Per tot això, aconsello a tothom d’anar a veure un partit perquè és molt impressionant i 
sempre hi ha espectacle al Camp Nou.  




 

Elena Gómez Servera

La gimnàstica artística és un esport que consisteix a encadenar moviments acrobàtics sobre l’aparell: el salt, la barra, el poltre, el terra. És una disciplina exigent que requereix força, una tècnica dominada, equilibri i elegància.

Presentaré una de les millors gimnastes internacionals: Elena Gómez Servera.
És una gimnasta espanyola que va néixer el 14 novembre de1985 a Manacor, a Mallorca.

Elena Gómez és una noia tranquil·la, sensible i disciplinada.

Comença la gimnàstica a l’edat de 6 anys a la seva ciutat natal, amb el Club Gimnàstic Cor Olímpic. Els seus entrenadors són Joana Maria Rigo i Mateu Riera.

Tenia força de caràcter l’Elena per deixar als seus pares i cinc germans a l’edat de 13 anys per unir-se al CAR (Centre d’Alt Rendiment), on entrena amb l’equip nacional a Madrid.
El seu entrenador, Jesús Carballo, és un home molt exigent.

De fet, l’Elena i els seus companys d’equip s’entrenen dues vegades al dia i també es beneficien d’una hora o una hora i mitja cada dia de classe de ball. En gimnàstica, les dones espanyoles són molt apreciades per la seva silueta impecable, la seva gràcia i flexibilitat. Les seves modalitats preferides són el terra i el poltre.
El 2000, l’Elena participa al Campionat Juvenil Europeu a París, que és la seva primera competició internacional, on acaba sisena en la competició general.

A continuació, segueixen arribant les competicions i les medalles van en augment.

El 2002, al Campionat d’Europa, és l’única participant espanyola, però lamentablement acaba als peus del podi al terra. Va recuperar en Campionat del Món tornant a entrar en la història de la gimnàstica, en guanyar el títol de campiona del món espanyol de gimnàstica artística a terra, a Debrecen, a Hongria. Després de la seva victòria, va ser escollida gimnasta de l’any.
En només un cap de setmana, es va convertir en la princesa de tot un poble i els mitjans de comunicació seguien cadascun dels seus moviments.

Així que comença a pensar en els Jocs Olímpics d’Atenes i s’esforça malgrat les lesions.
El 2004 va participar en els campionats europeus i es va convertir en vice-campiona en el seu aparell favorit, el terra.
L’Elena és qualificada a la selecció espanyola per als Jocs Olímpics. Va acabar cinquena a la general i al vuitè equip en la competició.

Després dels Jocs, decideix passar alguns mesos fora i torna amb la seva família a Manacor. Segueix entrenant de tant en tant per mantenir-se en forma. Però el 2006 decideix posar terme a la gimnàstica. Pateix de mal d’esquena i no pot seguir els entrenaments com ella desitja.

Actualment està treballant en l’àrea d’esports del Consell Insular de Mallorca.

La millor gimnasta espanyola de la història també crea a casa seva, a l’illa de Manacor, una escola de gimnàstica. Vol donar als joves mallorquins el desig de practicar el seu esport. Insisteix en l’oci i el plaer de l’infant davant les limitacions de les competicions. Nova Gimnàstic va acollir el primer any 30 participants. Tres anys després, va superar les 100 entrades.

He triat aquest tema de la gimnàstica perquè vaig practicar aquest esport durant molts anys, des dels tres anys fins als setze anys.

La gimnàstica era la meva passió i Elena Gómez, el meu ídol.

Volia triar aquest tema perquè aquest esport no és popular i a través d’aquest bloc m’agradaria donar a conèixer aquesta disciplina tan rigorosa, tècnica i graciosa.

Un record inoblidable

Des de petit, somio integrar un equip de futbol
professional reconegut a tot el món per la seva qualitat de
joc, amb jugadors molt talentosos: és el Barça.
Un bon dia, estava tranquil a casa meva quan Josep Guardiola, entrenador del Barça, va contactar-me per una selecció al seu equip, creieu-me que l’elecció es va fer ràpidament. Resulta que uns dies després jo portava la samarreta del Barça per fer front al Reial Madrid a la Copa del Rei. El partit va ser molt renyit, sense cap gol anotat fins al minut 89, quan Lionel Messi em va donar una assistència que em va permetre obrir el marcador amb una magnífica acrobàcia.
En aquest moment, tot l’equip va venir a felicitar-me.                                                        De sobte, vaig sentir un xiulet i vaig pensar que era el final
del partit. Però, aquest xiulet persistia. Era el meu despertador i desprès de l’acrobàcia, em vaig trobar al sòl.

Això sí, no prengueu el meu somni com inabastable, perquè el futur és incert…

El Futbol Club Barcelona

El Futbol Club Barcelona és un club de futbol català fundat el 29 de novembre de 1899 per Hans Gamper. Evoluciona a la lliga espanyola. En general, tothom utilitza el diminutiu “Barça” per referir-s’hi. El seu lema és: ” Més que un club”. El Camp Nou és l’estadi on juga el Barça, al barri barceloní de les Corts. Pot acollir fins a 99 000 espectadors i és l’estadi amb més capacitat d’Europa. L’entrenador, Josep Guardiola i Sala, dirigeix el club des de 2008. Actualment és un dels equips amb més trofeus del món: 21 campionats de lliga espanyola, 25 copes del Rei, 10 supercopes d’Espanya, 4 copes d’Europa, 4 supercopes d’Europa, 4 recopes d’Europa, 3 copes de Fires i 1 Mundial de clubs.
D’altra banda, és l’únic club de la lliga espanyola que ha aconseguit guanyar les tres competiciones més importants el mateix any (copa, lliga i lliga de campions). Va ser a la temporada 2008-2009.
Així, el Barça té un potencial enorme i segueix evolucionant cada cop més.

http://www.fcbarcelona.cat/