Ballem?

No solament és la dansa més popular de Catalunya i el ball nacional, sinó que representa també per a la gent, la unitat de tota la població d’una mateixa cultura i el símbol de la identitat nacional.

Es diu que: «la sardana és una manera de viure, una filosofia».

L’any 2010, la Generalitat de Catalunya la declara com «element festiu patrimonial d’interès nacional».

Vells i joves, pobres i rics; tota la gent de tots els nivells socials, per mostrar l’orgull de ser català, formen cercles agafant-se les mans i ballant cap a la dreta i l’esquerra amb la música d’una agrupació típica: la cobla.

La cobla consta de més o menys dotze instruments diferents, com per exemple el tamborí, la trompeta o el flabiol. El compositor més conegut d’aquests balls és Pep Ventura. Va escriure moltes músiques, com «Toc d’oració», «Per tu ploro», etc.

El ritme de la música canvia sovint, en alguns moments amb un aire lent i d’altres més animat. Els balladors han d’adaptar el ball en funció de la música.

Primerament, en veure els vídeos d’internet, el ball em semblava fàcil de fer, però a poc a poc, quan vaig informar-me sobre l’aspecte  tècnic, el ball era més complicat del que em semblava. Els passos són comptats en funció dels canvis del ritme, hi ha també passos curts i llargs. És a dir, segueixen una estructura ben definida.

M’agrada el vestit tradicional: els colors principals són el vermell i el negre; però el que m’agrada més són les vigatanes o espardenyes que porten els balladors!

Durant la jornada catalana del maig a la universitat farem una iniciació a la sardana. Per això, tots de vermell i negre!!!

Una experiència pròxima !

Durant les vacances de Nadal, vaig passar tres setmanes a casa dels pares del meu xicot, que viuen als Pirineus. Coneixen molt bé les tradicions catalanes; per tant van parlar-me dels calçots i de la calçotada.

Conec una mica aquesta tradició gràcies a les classes de català de segon, però no he menjat mai calçots en la meva vida.

Els calçots són més o menys una espècie de ceba que es menja de novembre a abril. Van ser descoberts durant el segle XIX per un pagès de Valls. Com a anècdota, tenia tanta fam que va decidir cremar-los i afegir-hi una salsa. Així es van començar a menjar els calçots. 

Com que volien fer-me conèixer aquesta tradició, els pares del meu xicot van decidir que durant les vacances de febrer prepararan calçots per a mi. La mare del meu xicot va descriure la preparació de manera molt precisa:

Primerament, per preparar una bona calçotada, s’han de tallar les fulles verdes i les arrels per conservar solament la part blanca. Desprès, cal fer-los coure al foc i girar-los perquè no es cremin. Quan són totalment negres, s’han d’embolicar en paper de diari. Es mengen calents, sense coberts i amb una espècie de pitet. És molt fàcil de fer.

Els calçots es mengen de manera estranya: s’han de treure les fulles negres amb la mà i mullar-los en una salsa que es diu la salvitxada.

He vist que aquesta tradició catalana és molt coneguda, no solament a Catalunya, sinó també al sud de França. L’última festa de la calçotada de Valls es va celebrar el 29 de gener de 2012, amb diverses activitats, concurs de degustació de calçots, etc. La gent es diverteix molt.

Penso que pot ser una bona experiència perquè m’agraden les cebes i em permetrà conèixer una altra cosa que no es menja al nord de França. També pot ser una manera de riure molt.

 Qui ha menjat ja calçots?

Teniu consells per a la meva pròxima experiència?

Un cap de setmana per canviar d’ambient

Durant l’estiu, per relaxar-me després dels exàmens, vaig passar un cap de setmana al Principat d’Andorra amb els meus amics. Hi vaig descobrir un país no gaire diferent de la tradició catalana de Barcelona.

Andorra té moltes diferències de França a tots els nivells. Des d’un primer punt de vist, a nivell geogràfic, és un país petit situat a la frontera entre França i Espanya; a prop de Catalunya. Es travessa solament en una hora i mitja amb cotxe. Però els paisatges són molts macos: es poden veure les muntanyes d’un costat i de l’altre, una ciutat tan animada com les altres, com per exemple Lille. I a més, la roba és més barata que a França, per tant vaig gastar sense mesura!!

Després, la gent es molt acollidora i dinàmica. Vaig viure dos dies a casa d’una família andorrana, que parlava únicament català, perquè és la llengua oficial. Al principi va ser una mica difícil entendre’ns, però a poc a poc, va resultar una cosa natural.

A diferència de la tradició francesa, els andorrans mengen massa tard, i jo tinc el costum de menjar a les vuit del vespre. El que m’agrada molt és que la gent no està tan estressada com a França.

Per tant, recomano visitar aquest país, on es viu molt bé. Tothom pot trobar el seu paradís, tant si és esportista (hi ha l’esquí, la marxa per la muntanya), apassionat pels cotxes esportius, o més aviat una persona estressada que té necessitat de relaxar-se, ja que hi ha Caldea, el centre termolúdic més gran d’Europa, per fer evaporar els problemes de la vida.

“Força, equilibri, valor i seny”

És el lema dels castellers. Des de fa més de dos-cents anys, hi ha a Catalunya una tradició la popularitat de la qual sempre ha augmentat. El principi dels castells és formar torres humanes.

Des del 16 de novembre de 2010, els castells formen part del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.

A partir d’una base, “la pinya”, la gent puja dalt dels altres castellers per formar pisos de tres o quatre castellers fins al capdamunt, “l’agulla”, on tradicionalment hi ha un nen o una nena: “l’enxaneta”. Cada castell té el seu propi estil, per exemple, un “quatre de sis”: una torre de sis pisos formada per quatre castellers per pis, o un “tres de vuit”, etc.

La vestimenta és indumentària tradicional, com un uniforme. Consta d’una camisa de la colla; el color canvia d’una regió a l’altra. Per als castellers de Barcelona, la camisa és vermella, en canvi a València és verda. Tenen un pantaló sempre blanc, una faixa negra, un mocador i de vegades un casc per als enxanetes.

Des de fa alguns anys, molta gent es desplaça per assistir a aquesta tradició dels castells, o solament per veure’n la creació. Aquesta creació espectacular sempre em meravella.