I un dia, vaig decidir estudiar català…

Quan vaig entrar a la universitat, vaig decidir deixar l’anglès i estudiar català com a segona llengua. Al principi, vaig fer això perquè volia viatjar a Espanya quan fos gran i la gent m’havia dit que el català era la segona llengua parlada a Espanya. I per això creia que el català i el castellà eren gairebé la maitexa llengua. Ui! Quin error! Les primeres setmanes de català van ser molt difícils perquè no era el que pensava. Resultava que el català era una barreja entre el castellà i el francès, que no sabia res de la cultura catalana ni tampoc dels llocs on es parlava… A més a més, érem una classe de més de 30 persones i era complicat aprendre una nova llengua amb dues hores per setmana en un soroll constant…

Però a poc a poc, el català em va agradar perquè la professora feia activitats a l’oral, ens ensenyava la llengua d’una manera divertida i fàcil d’entendre. Vaig provar el primer any i a segon curs vam fer coses molts interessants: exposicions, conferències amb autors, i cada setmana un episodi d’una sèrie catalana per mirar. El fet que parlàvem molt, i que era un curs dinàmic ens va permetre evolucionar i aprendre ràpidament. Finalment, vaig passar a l’últim curs de català i com que érem només vuit persones, les classes han sigut molt boniques. Hem conegut el poeta Iban L.Llop, hem creat un bloc amb la nostra classe i les persones de segon nivell, hem fet teatre amb els amics – resulta que ha sigut molt divertit! – i també he decidit convalidar el meu nivell gràcies a un certificat de llengua catalana, per tenir una cosa més en el meu CV i també perquè potser em servirà en la meva vida futura.

 

Tot això per dir que no em penedeixo d’haver escollit estudiar català a la universitat. Ha estat una descoberta inesperada, tant per la professora que és una persona molt agradable i humana, com per la llengua en si mateixa. Gràcies per tot, Rosó!

 

Lucía Etxebarria: la meva escriptora favorita

«Un dia ordinari de la vida sempre constitueix una data important. Encara que no ens n’adonem.»

Aquesta és una citació d’Amor, curiosidad, prozac y dudas, escrit per Lucía Etxebarria.

Lucía Etxebarria és una autora i periodista espanyola que va néixer a València el 1966. Ràpidament va instal·lar-se a Madrid i va fer diferents coses: treballa en una discogràfica i també fa de traductora. El 1996 va escriure el seu primer llibre, que tracta de la relació amorosa entre Kurt Cobain i Courtney Love, i després continua escrivint altres llibres, com Amor, curiosidad, prozac y dudas, que va tenir molt èxit. Amb la seva novel·la Beatriz y los cuerpos celestes, que va escriure el 1998, va obtenir el premi Nadal. Lucía Etxebarría és una escriptora molt coneguda a Espanya i a altres països com França, ja que els seus llibres estan traduïts en diverses llengües. Jo la vaig conèixer en primer any de llicenciatura perquè a literatura el llibre que havíem d’estudiar era Amor, curiosidad, prozac y dudas.

Vaig enamorar-me d’aquesta escriptora i del seu llibre des de la primera pàgina. Té una manera d’escriure totalment diferent d’altres autors. Diu les coses com són, sense desviaments, i això crea una sensació de sinceritat i una sensibilitat que no he trobat en cap altre escriptor. En aquest llibre tracta principalment de l’amor en la família i de l’amor entre un home i una dona, del sexe, de l’alcohol i de la droga. Aquests temes són temes actuals amb els quals tothom pot identificar-se, almenys per entendre la situació en què els personatges es troben.

Com que aquesta novel·la em va agradar moltíssim, vaig decidir comprar altres llibres de Lucía Etxebarria. De fet, vaig llegir Lo que los hombres no saben: el sexo contado por las mujeres, Una historia de amor como otra cualquiera, Nosotras que no somos como las demás i Ya no sufro por amor. Em van agradar totes aquestes novel·les perquè tracten d’un tema que m’encanta: l’amor. Algunes històries que Lucía ens conta ens fan somiar, ens permeten escapar de la realitat que de vegades no ens satisfà perquè són històries d’amor passional, d’amor molt fort, etern. Però ens conta també històries d’amor impossible, de ruptura molt difícil, i quan les llegim ens adonem que la nostra relació no està tan malament i que som feliços.

El llibre que em va agradar més és Ya no sufro por amor. La meva germana me’l va regalar per Nadal el 2010 i li ho agraeixo molt! Aquest llibre no és una novel·la, sinó que és un assaig que tracta de les relacions de dependència en una parella. És una espècie de guia per a totes les persones que pensen estar enamorades però que en realitat pateixen sota la dominació del seu company. Explica com sortir d’aquesta situació perquè és molt difícil, i dóna consells: és com una teràpia. Encara que sembli una mica ridícul, em va ajudar molt i el recomano. En realitat, recomano totes les obres de Lucía Etxebarria, que és una escriptora fantàstica!

 

Les meves primeres vacances a l’estranger : Mallorca !

 

    Fa dos anys vaig passar les primeres vacances a l’estranger. També era la primera vegada que viatjava amb el meu xicot. Vam agafar l’avió a París (després del bus, el metro i el TGV) en direcció de l’aeroport de Palma de Mallorca. Era la primera vegada que agafava l’avió i durant el viatge hi va haver turbulències ! Afortunadament, vam arribar a l’illa sense problemes i durant el viatge de dues hores en bus, vam poder gaudir d’un paisatge increïble : palmeres i sol. En una paraula, la naturalesa, res més.

    Vam viure durant una setmana en un hotel a prop de Manacor i de la Cala Romàntica. No podia somiar res millor com a primeres vacances ! Tota la setmana vam anar a la platja, que es situava a 800 metres del club, i cada vegada rèiem de les plantes estranyes que hi havia, com les palmeres que unes vegades eren altes i primes i d’altres baixes i grosses. També gaudíem de les cases molt riques que hi havia als penya-segats que dominaven el mar. Un matí vam anar a Porto Cristo en un petit tren turístic i vam comprar regals per a la família. Porto Cristo és una petita ciutat molt típica, tranquil·la i maca.

    L’últim dia, vam fer una sortida al mar i vam prendre el vaixell a Palma de Mallorca que és tot el contrari de Porto Cristo perquè és una gran ciutat molt turística, mentre que Porto Cristo no té res de turístic i és petita. Palma és la ciutat més turística de l’illa i em sembla que és una de les úniques ciutats realment desenvolupades de l’illa. Aquest dia en vaixell va ser el millor de les nostres vacances. Feia molta calor i vam fer una parada en un rierol durant algunes hores per poder nedar. Era meravellós ! Vam menjar una paella típicament espanyola i beure una sangria molt bona. De postres vam menjar una especialitat de l’illa de Mallorca : una ensaïmada amb cabell d’àngel. Era una mica estrany com a pastís…

    En tot cas, les meves vacances a Mallorca van ser molt relaxants i vaig tornar a França amb el cap ple de records !

Sólo Mía : una pel·lícula d’amor i de suspens com m’agrada !

_

La pel·lícula que vaig veure es diu « Sólo Mía ».

Es una pel·lícula de Javier Balaguer que va ser produïda el 2001.

He escollit aquesta pel·lícula per al bloc perquè em va agradat molt i també perquè l’actor principal és un català : es tracta de Sergi Lopez.

_

_

_

   Aquesta pel·lícula tracta de les violències conjugals. Per resumir : l’Angela i el Joaquín es van enamorar des del moment en què es van veure per primera vegada. Ella és secretària i ell és publicitari. Es casen, són feliços i tenen la primera seva filla. Pero durant l’embaràs, les disputes comencen i el Joaquín colpeja la seva dona perquè descobreix que fuma encara que està embarassada. És l’inici de la violència conjugal que patirà l’Angela. Ella li perdona però ell torna a violentar-la cada vegada més. Ell sempre té excuses al principi : està cansat per culpa del seu treball i està nerviós. L’Angela sempre li perdona, fins al dia que, desprès del seu aniversari de casament, està borratxo i la viola. L’Angela decideix anar a casa del seu germà amb la seva filla. Demana el divorci i el Joaquín està furiós. L’amenaça per telèfon, entra a casa seva i la colpeja, i la justícia no fa res. L’última solució de l’Angela és venjar-se …

–

    No contaré el que passa desprès, si no no hi haurà suspens i ningú no voldrà veure la pel·lícula. Però crec que aquesta pel·lícula és molt bonica i que val la pena veure-la. A mi m’encanta la manera de filmar perquè la camera està focalitzada de manera que no es pot veure tota l’escena i llavors hi ha molt suspens i sorpresa al llarg de la pel·lícula. A més a més, la finalitat de la historia m’encanta perquè és totalment diferent de les altres pel·lícules que tracten de violències conjugals. També el que és interessant és la gradació en els actes de violència. Comença amb disputes verbals, paraules agressives i desprès gestos violents, agressions … fins a la violació. I encara després de la separació, l’home continua fent-li mal amb assetjament moral i amenaces … El que em xoca és veure com una parella tan feliç al principi pot tenir una vida tan horrible, com els sentiments poden canviar ràpidament … A més a més cal veure aquesta pel·lícula perquè denuncia les violències conjugals que hi ha al món i més precisament a Espanya, i denuncia la ineficàcia de la justícia en aquest país. Per tot això, cal veure Sólo Mía.