La meva petita campiona !

En primer lloc, vaig practicar la gimnàstica en un club durant molts anys, des dels tres anys fins als setze anys.

Al principi, a la meva inscripció, la gimnàstica era per a mi una simple activitat esportiva.
Hi anava tots els dimecres a la tarda amb molt de gust. A continuació, en els anys següents, vaig aprendre elements acrobàtics cada vegada més complexos.

Aleshores les meves hores d’entrenament van multiplicar-se.
La majoria dels meus caps de setmana anava a les competicions. Havia adquirit un esperit competitiu. El meu principal objectiu era pujar a la part superior del podi.

No obstant això, els entrenaments van ser cada vegada més intensos. No tenia gaire temps per a altres activitats i no podia descuidar els meus estudis. Així que vaig deixar la gimnàstica, a desgrat. De fet, no vaig poder acumular les hores d’entrenament i les estudis.

En aquell moment vaig decidir entrenar un equip compost de nens de 7 a 8 anys. Una de les gimnastes, Louise Vanhille, ja es destacava dels altres.

Va progressar de manera impressionant.

Louise, coneguda com “Lilou”, va néixer el 6 novembre de 1998. Va començar la gimnàstica l’any 2005, per casualitat, seguint una de les seves amigues, però ràpidament va adquirir el gust per la disciplina.

Immediatament vaig veure les seves qualitats. Així que ràpidament vaig integrar “Lilou” en un grup de competició.
En només un any “Lilou” ja havia assolit el nivell de les nenes que tenien dos anys de gimnàstica. El seu progrés va ser constant i impressionant.

El 2006, Louise va convertir-se en benjamina, una categoria que li va obrir les portes de l’escena competitiva nacional. “Lilou” és una gimnasta que sempre està intentant fer més.
El 2008, Louise va confirmar el seu talent en convertir-se en Campiona Juvenil de França de la seva categoria en unes competicions que tenen lloc a Valenciennes.

Ambiciosa i talentosa, Louise no havia acabat de parlar d’ella.
De fet, a Vernon s’hi va fixar un gran entrenador. “Lilou“ va participar a l’stage a Dijon el 2009.
A través d’aquest curs nacional, la nostra nena de Dunkerque va tenir l’oportunitat d’integrar un gran club de Meaux, prop de París.

Ella va decidir, als 11 anys, deixar Dunkerque, la seva família i amics per intentar la gran aventura d’alt nivell.

A Meaux, és entrenada a una freqüència de 25 hores a la setmana. El progrés de Louise és impressionant i és reconeguda al Campionat Elite de França, a Albertville el 2010, on va guanyar el títol de nou.
Arran d’aquests resultats, als seus entrenadors van preparar-la per a les proves nacionals per tal d’integrar el pol de França a Saint Etienne.

Es mou entre les seleccions amb facilitat i es va classificar per a la seva primera competició amb l’equip de França a Alemanya.

“Lilou” confirma la seva presència indiscutible a la selecció nacional.

El seu nivell evoluciona d’una manera impressionant, els entrenadors nacionals estan molt contents del seu treball i la seva selecció al Campionat d’Europa el maig de 2012 a Brussel·les n’és la prova, per a alegria de Lilou.

Esperem els resultats amb una gran impaciència.

L’art dels dibuixos

 

Per expressar-se, hi ha gent que escriu poemes, n’hi ha altres que canten… Jo dibuixo. Dibuixo el que veig del món, la bellesa de la naturalesa, les coses que m’agraden molt, o també les persones que estimo. M’agrada dibuixar també el que sento, els meus sentiments. A vegades tinc ganes de dibuixar, però no sé què dibuixar… Per tant em passejo i dibuixo els monuments que hi ha al meu voltant.

És fàcil dibuixar. Prens un llapis, un full i ja està. Ho pots dibuixar tot i qualsevol cosa. És una manera molt eficaç per expressar-se. La guitarra també és una bona opció per a això. Però quan toques la guitarra, no queda res del que acabes de fer, mentre que deixes una traça almenys amb els dibuixos.

De petita, em dibuixava al davant d’una casa gran amb una piscina i el sol que brilla. Això no tenia cap significat quan ho feia. Només era el somni de viure en un lloc on hi ha sol. Després em vaig adonar que dibuixar és una manera d’expressar-se. Com que era una nena que no parlava de mi mateixa, l’única possibilitat d’expressar-me era l’art, però jo no sé fer versos i aquestes coses. Vaig intentar fer dibuixos del que sentia i això va funcionar. Feia dibuixos de colors quan estava contenta i dibuixos en blanc i negre quan estava trista.

Després vaig descobrir el tenis. En vaig fer durant vuit anys. Durant vuit anys, el tenis va ser la meva manera d’expressar-me. Només m’expressava al terreny de tenis, amb una raqueta i una pilota de tenis. Però després vaig deixar el tenis i vaig dibuixar de nou.

A Barcelona en vaig fer molts, de dibuixos. Volia dibuixar tot el que veia però a la meva manera, o sigui amb molts colors, ja que estava molt contenta de ser a Barcelona!

Siguem o no siguem seriosos, tothom dibuixa, o als seus apunts de classe, o sobre un post-it, o qualsevol altra cosa… Oi que sí?

I un dia, vaig decidir estudiar català…

Quan vaig entrar a la universitat, vaig decidir deixar l’anglès i estudiar català com a segona llengua. Al principi, vaig fer això perquè volia viatjar a Espanya quan fos gran i la gent m’havia dit que el català era la segona llengua parlada a Espanya. I per això creia que el català i el castellà eren gairebé la maitexa llengua. Ui! Quin error! Les primeres setmanes de català van ser molt difícils perquè no era el que pensava. Resultava que el català era una barreja entre el castellà i el francès, que no sabia res de la cultura catalana ni tampoc dels llocs on es parlava… A més a més, érem una classe de més de 30 persones i era complicat aprendre una nova llengua amb dues hores per setmana en un soroll constant…

Però a poc a poc, el català em va agradar perquè la professora feia activitats a l’oral, ens ensenyava la llengua d’una manera divertida i fàcil d’entendre. Vaig provar el primer any i a segon curs vam fer coses molts interessants: exposicions, conferències amb autors, i cada setmana un episodi d’una sèrie catalana per mirar. El fet que parlàvem molt, i que era un curs dinàmic ens va permetre evolucionar i aprendre ràpidament. Finalment, vaig passar a l’últim curs de català i com que érem només vuit persones, les classes han sigut molt boniques. Hem conegut el poeta Iban L.Llop, hem creat un bloc amb la nostra classe i les persones de segon nivell, hem fet teatre amb els amics – resulta que ha sigut molt divertit! – i també he decidit convalidar el meu nivell gràcies a un certificat de llengua catalana, per tenir una cosa més en el meu CV i també perquè potser em servirà en la meva vida futura.

 

Tot això per dir que no em penedeixo d’haver escollit estudiar català a la universitat. Ha estat una descoberta inesperada, tant per la professora que és una persona molt agradable i humana, com per la llengua en si mateixa. Gràcies per tot, Rosó!

 

La cuina pràctica

La cuina em sembla més o menys essencialment pràctica. Si algú estudia la cuina durant més d’un any, potser la comprensió d’aquesta disciplina serà completa, però es necessita la pràctica per poder viure moments de creativitat i de creació culinària.

Per exemple, a Internet es poden trobar elements de teoria per a tal pastís, o per al lloc de la cuina, si és un menjador al mateix temps, o unicament un lloc per cuinar.

Aquí faré una presentació sobretot d’una recepta que vaig fer fa setmanes. Vaig utilitzar ingredients simples i bàsics, però el resultat va agradar-me molt. Els ingredients també són alternatius en relació amb la cuina “tradicional” (que utilitza ingredients massa trivials). Abans de presentar-la hauria de parlar dels ingredients que hi ha a la recepta. En els diferents tipus de farina utilitzada no hi ha gluten, i per això és millor per a una part de la població que pot tenir al·lèrgies. Així, el pastís finalitzat és diferent de la majoria dels pastissos.

Recepta de pastís de poma 

Els ingredients són els següents:

• mig got de farina de fajol

• un got i mig de farina d’arròs

• un got de llet d’arròs (vegetal)

• Dos ous

• Dues cullerades soperes d’oli

Hem de posar tots aquests ingredients en un mateix recipient. Després posem una poma tallada en aquest mescla.

L’última cosa a fer és afegir una mica de llevat. Finalment, hem de posar la pasta en una safata que pugui anar al forn. I la cocció es fa al forn durant 35 minuts.

L’última cosa que he de dir és bon profit!

   Aquí podeu llegir coses sobre cuina en relació amb aquesta entrada, i es compara també la cuina amb la música.

http://www.lacuinavermella.cat/

                                                                                                                                              Cécile Hugeux

Immòbil en les urpes de la meva pròpia incertesa

(PROSA)

Jo, que fujo del temps que em persegueix, perquè em segueix, com un ésser satànic que gaudeix de veure’m així témer el futur, de veure’m bullir així en la meva fuga. Començo a entendre-ho, i a sorprendre’m a mi mateix perquè veig que el futur no és més que una hipòtesi que ni tan sols es pot abraçar amb la punta dels dits. I davant del futur incert, davant del temps oportunista, espero i em pregunto, com si jo ja no fos amo de la meva pròpia existència, com si la meva imaginació ja no pogués obtenir la força suficient per continuar amb la creació d’il·lusions, de miratges. Aquest desert de la desesperació. Aquest oceà que gruny contra el meu cos cansat i inert. Immòbil en les urpes de la meva pròpia incertesa, espero.

Estic buscant una sortida. Busco el meu destí, i busco qui el va escriure, el que es permet fer durar aquest suspens que no sempre és suportable. I ell se’n riu. Ell riu. Riu!

 

Riu bé, petit ignorant, riu de les meves hipòtesis i dels meus dubtes! Riu bé, perquè vindrà el dia en què et mostraré que només ets una ombra, un titella que puc controlar. Seré l’amo del meu destí, contra la teva decepció, quan el meu èxit es reflectirà en el teu fracàs, tu, el temps impalpable!

Si t’estic defugint, és per tirar endavant, per evitar-te de la millor manera. Jo, que faré servir els talons d’Hermes per precedir-te. Perquè mai més no tindràs control sobre mi. Vine! Lluitem, a veure qui de nosaltres dos guanyarà! Vine, perquè no sé qui de nosaltres és el més fort, però sé qui és el més audaç!

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Jo, que veia la vida en blanc i negre, en silenci, assegut damunt les meves esperances. Ara veig un bell color. I el meu cor batega al ritme de la música ensordidora. Aquest temps tan ràpid i insolent que em fa marejar. Estic perdut davant la bellesa d’aquest nou color que recobreix tota la meva vida d’una primera capa. He de netejar les meves parets? O deixar-les així? Segueixo vagant en l’espai-temps sense ser capaç de caminar en línia recta, sense poder caminar. Immòbil en les urpes de la meva pròpia incertesa.

 

La vida només es limita a un somriure. Una sentència. Una paraula. Una mirada. Un pensament. Una veu. Una silueta. Una correspondència. Un intercanvi. Una assemblea. D’una combinació d’elements.
Ai no! El temps no s’havia aturat. Al contrari, s’està accelerant més i més.

I nosaltres, els estudiants al final de la llicenciatura, ja tenim els ulls posats molt enllà.

 

«Where were you, when everything was falling apart?»
Construeixo el que ningú no va a construir per a mi. I un dia, temps insolent, t’ho mostraré!

I vosaltres, sortiu dels meus ulls, en lloc de rovellar-me els nervis!

L’Alguer: la Barceloneta sarda

Poca gent que no sigui catalanoparlant ho sap: hi ha una ciutat catalana a Itàlia. Es diu l’Alguer. Aquesta petita ciutat, d’uns quaranta mil habitants, es situa més concretament al nord-oest de l’illa de Sardenya.

L’Alguer és una ciutat que, ja des del primer moment que es trepitja, atrau a tothom per la bellesa de la seua arquitectura: una ciutat medieval a la vora de la mar. Jo, que conec la ciutat, trobe que la seua atmosfera és única i singular, i que no hi ha altres ciutats comparables a la resta de l’illa.

Tradicions i cultura catalanes

La llengua

Es diu que arribar a l’Alguer i escoltar l’alguerès és com fer un viatge en el temps, ja que és el català que es parlava a la Península segles enrere. Seria com escoltar la llengua de Cervantes per a un castellà, o la llengua de Dant per a un italià. Aquest fet s’explica per la seua llunyania respecte als Països Catalans. El perill de desaparició d’aquest dialecte és alt, sobretot per la política de difusió de l’italià i per la distància d’aquesta illa lingüística de la resta de territoris catalans.

Tanmateix, últimament s’hi han establert institucions públiques i privades i s’han creat diverses iniciatives per promoure l’ús i la difusió d’aquest preat dialecte català.

El cant de la Sibil·la

Aquest cant religiós d’origen català es conserva en pocs indrets dels Països Catalans, però a l’Alguer mai no s’ha interromput  la seua transmissió i encara es pot escoltar cada Nadal. Profetitza l’arribada del Redemptor i, alhora, del judici final.

Cap d’Any

El Cap d’Any aquí té un sabor molt català. Aquest esdeveniment no només atrau  gent de l’illa sinó també d’altres països d’Europa. Els nombrosos concerts, la gastronomia i els focs d’artifici ben presents durant la nit, converteixen l’Alguer en un indret màgic per passar-hi el Cap d’Any.

…I molta festa!!

L’Alguer és una de les destinacions que cal tenir en compte si volem unes vacances relaxants a la vora de la mar. Si tenim ganes de passar unes vacances divertides, l’Alguer és una ciutat molt viva, amb nombroses discoteques, terrasses i bars que animen l’ambient de dia i de nit. I no cal dir que les platges són paradisíaques…

Ballem?

No solament és la dansa més popular de Catalunya i el ball nacional, sinó que representa també per a la gent, la unitat de tota la població d’una mateixa cultura i el símbol de la identitat nacional.

Es diu que: «la sardana és una manera de viure, una filosofia».

L’any 2010, la Generalitat de Catalunya la declara com «element festiu patrimonial d’interès nacional».

Vells i joves, pobres i rics; tota la gent de tots els nivells socials, per mostrar l’orgull de ser català, formen cercles agafant-se les mans i ballant cap a la dreta i l’esquerra amb la música d’una agrupació típica: la cobla.

La cobla consta de més o menys dotze instruments diferents, com per exemple el tamborí, la trompeta o el flabiol. El compositor més conegut d’aquests balls és Pep Ventura. Va escriure moltes músiques, com «Toc d’oració», «Per tu ploro», etc.

El ritme de la música canvia sovint, en alguns moments amb un aire lent i d’altres més animat. Els balladors han d’adaptar el ball en funció de la música.

Primerament, en veure els vídeos d’internet, el ball em semblava fàcil de fer, però a poc a poc, quan vaig informar-me sobre l’aspecte  tècnic, el ball era més complicat del que em semblava. Els passos són comptats en funció dels canvis del ritme, hi ha també passos curts i llargs. És a dir, segueixen una estructura ben definida.

M’agrada el vestit tradicional: els colors principals són el vermell i el negre; però el que m’agrada més són les vigatanes o espardenyes que porten els balladors!

Durant la jornada catalana del maig a la universitat farem una iniciació a la sardana. Per això, tots de vermell i negre!!!

La meva primera pel·lícula en català

Fa alguns dies vaig mirar per primera vegada una pel·lícula sencera en català.

Vaig mirar “Pa negre”, pel·lícula realitzada per Agustí Villaronga i inspirada en la novel·la Pa negre d’Emili Teixidor.

 

Conta la història d’Andreu, un noi que viu en un petit poble de Catalunya durant els anys 1940, després de la guerra civil espanyola. Un dia l’Andreu descobreix al bosc els cadàvers d’un home i del seu fill que vivien al mateix poble que ell, i aquestes morts desperten els secrets dels habitants del poble. L’Andreu vol provar que el seu pare, acusat de ser l’assassí, és innocent.

 

L’Andreu comença a buscar la veritat per saber qui és el responsable de les morts i per això ha d’entrar al món dels adults, un món de secrets i de mentides, un món molt diferent del que coneixia abans; entrar en aquest món tindrà conseqüències greus per a ell perquè comprendrà que rés no és segur al món, que per sobreviure ha de mentir com els adults. A la fi l’Andreu canviarà molt fins esdevenir un monstre.

 

Em va agradar molt mirar aquesta pel·lícula perquè és la primera que he vist en català i sobretot perquè té una implicació històrica: en efecte, tracta d’un període molt important i dolorós per a Espanya, la guerra civil espanyola.

 

Però el més important per a mi és que la pel·lícula es centra en les conseqüències de la guerra sobre les persones, en particular sobre els nens; veiem totes les implicacions de la fi de la guerra des de la mirada d’un noi, i això per a mi és l’aspecte més important i admirable de la pel·lícula.

 

Pàgina oficial de la pel·lícula

http://www.panegre.com/

 

Les vacances d’última hora són les millors !

Era el 7 de juliol de 2009. Era el gran dia!

La meva amiga Camille i jo havíem aprovat el nostre batxillerat, una prova que ens permet accedir a l’educació superior! Era una bona noticia, estàvem encantades. Però no podíem celebrar aquest esdeveniment com volíem!

De fet, a partir del dia següent començàvem la nostra feina d’estiu en un supermercat com a caixeres durant els dos mesos de les vacances.

Aquests dos mesos foren llargs, avorrits, penibles. Més encara perquè les úniques tardes que teníem no feia bon temps.

L’últim dia del nostre contracte, a la sala de descans, la Camille va llançar una idea de geni. Ens allotgem una setmana i dos dies abans que les classes comencin. No era massa tard per anar de vacances! No obstant això, teníem dos dies per trobar el nostre destí.

Aquella mateixa tarda, després d’una extensa investigació, reservàvem les nostres vacances al Club Cala Romani. L’hotel és a 5 minuts de la platja de Cales de Mallorca, a la costa est de Mallorca. Era el lloc ideal per a vacances entre noies: «SEA, SEX AND SUN».

El dilluns al matí, a dos quarts de set, érem a l’aeroport de Charleroi, a punt d’embarcar. Teníem dues hores en avió. Era la primera vegada que la meva amiga estava en un avió, estava ansiosa. Pel que fa a mi, tenia molta presa per començar les vacances. Quan vam arribar, ens vam quedar fascinades per l’esplendor del paisatge.

 

La calor era sufocant. L’hotel era preciós. Tenia tres piscines, un bar, una discoteca…
El nostre allotjament estava equipat amb una televisió, un bany, un balcó, un llit per a dues persones i un mirall gegantesc, element indispensable per contemplar el nostre bronzejat.

Era el paradís. No va ser: metro/feina/llitet, sinó piscina/bronzejat/gelat!

De tant en tant anàvem a Cales de Mallorca, una preciosa cala on l’aigua era més blava que el cel.

Al Club, moltes activitats com el tennis o el voleibol van ser organitzades per l’equip d’animació, que era molt agradable!

Les nostres tardes les vam passar al centre o a l’hotel, on l’ambient era genial.

Al lloc, havíem conegut la Laetitia i la Marion, noies moltes agradables que venien del nord de França també.

Aquestes vacances seran inoblidables! El retorn a França va ser difícil, sobretot perquè el dia següent tornàvem a l’escola: una tornada a la realitat una mica dura!

EL MEU CLÀSSIC

 Al mes de gener, vaig anar a veure jugar el Barça al Camp Nou 
contra l’equip d’Osasuna.   

El Barça va guanyar. Per anar a les semifinals de la Copa del Rei, 
el Barça havia de guanyar contra el Real Madrid, 
el seu equip rival. 

El partit d’anada era a l’estadi Bernabéu. Va guanyar el Barça, 
com sempre. 
Jo era en un bar que hi ha a les Rambles de Barcelona per veure 
el partit amb amics meus. 
Quan el Puyol i l’Abidal van marcar, vam celebrar els gols amb 
«chupitos del Barça»,de color blaugrana, òbviament.   

Una setmana després, vaig anar al Camp Nou per veure el partit 
de tornada. 
Abans del començament del partit, hi va haver uns focs artificials 
amb els colors barcelonesos. 
Quan el partit va començar, la gent que era a l’estadi cridava: 
«Visca Catalunya! Visca el Barça!» i insultava la bèstia negra de 
l’equip, que es diu Pepe, perquè durant el partit d’anada, el Pepe havia
 fet mal al Messi. Tothom anava vestit de groc i vermell o de blaugrana. 

Aquest clàssic va ser molt impressionant per a mi perquè vaig veure 
aquest partit com si fos una guerra entre Catalunya i Espanya. 
Hi havia molta rivalitat entre els jugadors mateixos i els jugadors del 
Real i el públic. El Barça va  marcar dos gols i després el Madrid en va marcar 
un altre. Durant la resta del partit, tothom estava  molt nerviós, però al final
 l’equip català va guanyar i vam celebrar aquesta victòria esperant 
els nostres herois.  

 L’entrenador estava molt content de veure’ns esperar i ens va donar autògrafs encantat. 
El Messi no es va parar, com de costum, i vam veure el Xavi. Els altres jugadors no es van parar. 



 Durant el partit jo era molt a prop dels jugadors i al final vaig veure el Pepe donant un petó a la 
seva samarreta del Real Madrid i al llarg del partit els 
aficionats del Barça insultant-lo. 

La rivalitat entre els dos equips és molt impressionant. 
Al final del partit, quan esperàvem els jugadors,   
va haver-hi baralles entre aficionats del Barça i 
aficionats del Madrid. 
 
 

El clàssic és el moment en què els aficionats barcelonesos 
mostren els seus colors i afirmen el seu orgull de ser catalans. 
 
Al principi de cada partit, la gent canta l’himne del Barça i és magnífic sentir-lo.
 Era molt emocionant perquè hi havia gent que tenia la mà sobre el cor i cantava l’himne 
com si fos l’himne d’un país. Després del clàssic, la gent va cantar els Segadors. 
Segons ells, la victòria del Barça contra el Real Madrid és la victòria de Catalunya 
contra Espanya. 
 
 Per tot això, aconsello a tothom d’anar a veure un partit perquè és molt impressionant i 
sempre hi ha espectacle al Camp Nou.