Per expressar-se, hi ha gent que escriu poemes, n’hi ha altres que canten… Jo dibuixo. Dibuixo el que veig del món, la bellesa de la naturalesa, les coses que m’agraden molt, o també les persones que estimo. M’agrada dibuixar també el que sento, els meus sentiments. A vegades tinc ganes de dibuixar, però no sé què dibuixar… Per tant em passejo i dibuixo els monuments que hi ha al meu voltant.
És fàcil dibuixar. Prens un llapis, un full i ja està. Ho pots dibuixar tot i qualsevol cosa. És una manera molt eficaç per expressar-se. La guitarra també és una bona opció per a això. Però quan toques la guitarra, no queda res del que acabes de fer, mentre que deixes una traça almenys amb els dibuixos.
De petita, em dibuixava al davant d’una casa gran amb una piscina i el sol que brilla. Això no tenia cap significat quan ho feia. Només era el somni de viure en un lloc on hi ha sol. Després em vaig adonar que dibuixar és una manera d’expressar-se. Com que era una nena que no parlava de mi mateixa, l’única possibilitat d’expressar-me era l’art, però jo no sé fer versos i aquestes coses. Vaig intentar fer dibuixos del que sentia i això va funcionar. Feia dibuixos de colors quan estava contenta i dibuixos en blanc i negre quan estava trista.
Després vaig descobrir el tenis. En vaig fer durant vuit anys. Durant vuit anys, el tenis va ser la meva manera d’expressar-me. Només m’expressava al terreny de tenis, amb una raqueta i una pilota de tenis. Però després vaig deixar el tenis i vaig dibuixar de nou.
A Barcelona en vaig fer molts, de dibuixos. Volia dibuixar tot el que veia però a la meva manera, o sigui amb molts colors, ja que estava molt contenta de ser a Barcelona!
Siguem o no siguem seriosos, tothom dibuixa, o als seus apunts de classe, o sobre un post-it, o qualsevol altra cosa… Oi que sí?