Un artista extraordinari: Joan Miró.

Joan Miró i Ferrà (Barcelona, 20 de abril de l’any  1893 – Palma, 20 de desembre de l’any 1983, va ser enterrat al cementiri de Montjuïc) va ser un dels pintors, gravadors, escultors i ceramistes més conegut de la seva època.  Va estudiar a l’Escola dels Belles Arts i a l’Acadèmia Dalí. La seva obra anterior a l’any 1920 mostra moltes influències amb els colors brillants dels fauvistes, les formes fragmentades del cubisme i l’emoció de l’expressionisme. A partir de la seva estada a París, la seva obra es va tornar més onírica i l’encontre amb Pablo Picasso i uns quants poetes surrealistes va tenir com a influència l’adopció d’una obra més surrealista per part de Miró. Per exemple, es troben aquestes visions oníriques en el seu quadre El pagès català amb guitarra(1925).

El blau representaria la seva nostàlgia de Catalunya, el món dels somnis. Aquest quadre em permet somiar i evadir-me. També cal esmentar que el protagonista és un pagès amb la barretina vermella, el barret tradicional dels pagesos catalans. Podem preguntar-nos si aquest pagès amb la barretina vermella era una reivindicació política del nacionalisme català contra la dictadura de Primo de Rivera? A mi, m’agrada molt l’implicació de l’artista en les seves obres.

Malgrat això, a partir de la dècada del 1930, va voler allunyar-se dels mètodes tradicionals. L’any 1940, Miró va tornar a Espanya i va començar a dedicar-se a altres sectors artístics com el gravat, l’escultura, les escenografies teatrals, la pintura sobre coure…

No obstant això, les creacions que van tenir més transcendència són les seves escultures ceràmiques com La paret de la lluna i La paret del sol (des de l’any 1957 fins a l’any 1959) construïdes per a l’edifici de la UNESCO a París i el mural del Palau de Congressos i Exposicions de Madrid.

 

Un dels espais on millor es troba representada la seva obra és la Fundació Joan Miró, fundada l’any 1975. És un centre cultural i artístic creat per a difondre les noves tendències de l’art contemporani. També hi ha importants fons d’obra seva a la Fundació Pilar i Joan Miró de Mallorca, al Centra Nacional d’Art i Cultura Georges Pompidou de París i al MoMA de Nova York.

Quan vaig estar a Barcelona, volia visitar la Fundació però hi havia tantes coses per veure, que no vaig tenir temps de fer-ho. Estic segura que podré visitar-la aviat! M’agrada tant Barcelona que estic convençuda de tornar a aquesta ciutat que trobo excepcional!

I justament, a Barcelona, hi ha una escultura que m’agrada molt: Dona i ocell que va ser construïda l’any 1983. El que no sabia i que trobo molt interessant és que l’escultura representa l’associació del símbol de l’home (el penis; en efecte, en la literatura catalana, l’ocell té una dimensió sexual i masculina) i de la dona (la vulva). A més a més, l’escultura es dirigeix cap al cel, el que pot significar que l’amor pot anar vers el més enllà.

 

Per concloure, m’agrada molt l’estil de Miró per a qui el subconscient, el seu país, la seva infància van ser primordials per a la seva inspiració artística. Miró va acabar sent molt reconegut tant  pel medi artístic com per la cultura popular.

Ara, es pot comprar un perfum “Miró” el flascó i l’embalatge del qual recorden motius propis a l’artista.

                                                                   

Aquí, per exemple,en les dues fotografies, hi ha la presència de l’ull i dels colors vermell i negre, motius característics de l’obra de Joan Miró.

Un altre exemple amb la presència de l’ull al costat d’un arbre:

Elena Gómez Servera

La gimnàstica artística és un esport que consisteix a encadenar moviments acrobàtics sobre l’aparell: el salt, la barra, el poltre, el terra. És una disciplina exigent que requereix força, una tècnica dominada, equilibri i elegància.

Presentaré una de les millors gimnastes internacionals: Elena Gómez Servera.
És una gimnasta espanyola que va néixer el 14 novembre de1985 a Manacor, a Mallorca.

Elena Gómez és una noia tranquil·la, sensible i disciplinada.

Comença la gimnàstica a l’edat de 6 anys a la seva ciutat natal, amb el Club Gimnàstic Cor Olímpic. Els seus entrenadors són Joana Maria Rigo i Mateu Riera.

Tenia força de caràcter l’Elena per deixar als seus pares i cinc germans a l’edat de 13 anys per unir-se al CAR (Centre d’Alt Rendiment), on entrena amb l’equip nacional a Madrid.
El seu entrenador, Jesús Carballo, és un home molt exigent.

De fet, l’Elena i els seus companys d’equip s’entrenen dues vegades al dia i també es beneficien d’una hora o una hora i mitja cada dia de classe de ball. En gimnàstica, les dones espanyoles són molt apreciades per la seva silueta impecable, la seva gràcia i flexibilitat. Les seves modalitats preferides són el terra i el poltre.
El 2000, l’Elena participa al Campionat Juvenil Europeu a París, que és la seva primera competició internacional, on acaba sisena en la competició general.

A continuació, segueixen arribant les competicions i les medalles van en augment.

El 2002, al Campionat d’Europa, és l’única participant espanyola, però lamentablement acaba als peus del podi al terra. Va recuperar en Campionat del Món tornant a entrar en la història de la gimnàstica, en guanyar el títol de campiona del món espanyol de gimnàstica artística a terra, a Debrecen, a Hongria. Després de la seva victòria, va ser escollida gimnasta de l’any.
En només un cap de setmana, es va convertir en la princesa de tot un poble i els mitjans de comunicació seguien cadascun dels seus moviments.

Així que comença a pensar en els Jocs Olímpics d’Atenes i s’esforça malgrat les lesions.
El 2004 va participar en els campionats europeus i es va convertir en vice-campiona en el seu aparell favorit, el terra.
L’Elena és qualificada a la selecció espanyola per als Jocs Olímpics. Va acabar cinquena a la general i al vuitè equip en la competició.

Després dels Jocs, decideix passar alguns mesos fora i torna amb la seva família a Manacor. Segueix entrenant de tant en tant per mantenir-se en forma. Però el 2006 decideix posar terme a la gimnàstica. Pateix de mal d’esquena i no pot seguir els entrenaments com ella desitja.

Actualment està treballant en l’àrea d’esports del Consell Insular de Mallorca.

La millor gimnasta espanyola de la història també crea a casa seva, a l’illa de Manacor, una escola de gimnàstica. Vol donar als joves mallorquins el desig de practicar el seu esport. Insisteix en l’oci i el plaer de l’infant davant les limitacions de les competicions. Nova Gimnàstic va acollir el primer any 30 participants. Tres anys després, va superar les 100 entrades.

He triat aquest tema de la gimnàstica perquè vaig practicar aquest esport durant molts anys, des dels tres anys fins als setze anys.

La gimnàstica era la meva passió i Elena Gómez, el meu ídol.

Volia triar aquest tema perquè aquest esport no és popular i a través d’aquest bloc m’agradaria donar a conèixer aquesta disciplina tan rigorosa, tècnica i graciosa.

Per què m’agrada tant la pel·lícula Into the Wild

Quan vaig veure aquesta pel·lícula havia fet un viatge inoblidable, més precisament, era un viatge a Israel, que m’havia fet descobrir que m’agradava viatjar, i al mateix temps vaig descobrir la utilitat de les llengües per a la comunicació. El que vull dir és que la meva sensació era una cosa així: Ah, sí, ara sóc aquí, al nord de França, que bé !  No! M’havia agradat molt el viatge, sobretot després de l’experiència.

En aquell moment, vaig trobar el DVD de la pel·lícula Into the wild (pel·lícula del Sean Penn), que encara no havia vist. Doncs vaig veure la pel·lícula.

                                               

És la història d’un home jove que no continua els seus estudis per partir, per viatjar sense objectiu precís. Així, Christopher McCandless (el personatge principal) coneix gent diferent, i aquestes trobades permeten la seva evolució.

La història està basada en fets real, i em sembla que és una idea que fa que el públic miri de manera diferent la pel·lícula. Hi ha més emocions en les aventures de Christopher perquè no és una narració fictícia. Abans de la pel·lícula, existia un llibre que tractava de l‘experiència d’aquest jove. I ara, hi ha una anècdota: després de llegir el llibre, Sean Penn va decidir realitzar la pel·lícula, però va haver d’esperar deu anys més o menys perquè no tenia l’autorització dels pares del jove.

Into the Wild

 M’agrada la relació que té el personatge principal amb la natura, el fet del retorn a l’origen.

També hi ha el fet de viatjar sol, que dóna una llibertat més gran, i penso que la seva voluntat és únicament viure, i no fer el que la societat vol que faci. Està desconnectat del món, i fa el que és necessari per a l’evolució del seu ésser.

Segurament el seu caràcter contra les normes va seduir-me molt. Està contra la societat de consum, i és en aquest punt que comença la història.

Penso que una pel·lícula de vegades pot fer canviar la gent d’idees.

La persona que mira aquesta pel·lícula pot tenir ganes d’anar fins a tots els seus somnis.

La música és molt agradable d’escoltar, i és una manera de viatjar. Els títols de les cançons marquen els canvis que experimenta la gent dintre de la història. I sobretot, m’encanta la sonoritat.

Més que res, Into the wild parla d’una persona que vol trobar la seva identitat i no sap on és en la seva vida.

Segurament per a mi aquesta pel·lícula és una de les que m’han fet avançar en la meva vida.

Un record inoblidable

Des de petit, somio integrar un equip de futbol
professional reconegut a tot el món per la seva qualitat de
joc, amb jugadors molt talentosos: és el Barça.
Un bon dia, estava tranquil a casa meva quan Josep Guardiola, entrenador del Barça, va contactar-me per una selecció al seu equip, creieu-me que l’elecció es va fer ràpidament. Resulta que uns dies després jo portava la samarreta del Barça per fer front al Reial Madrid a la Copa del Rei. El partit va ser molt renyit, sense cap gol anotat fins al minut 89, quan Lionel Messi em va donar una assistència que em va permetre obrir el marcador amb una magnífica acrobàcia.
En aquest moment, tot l’equip va venir a felicitar-me.                                                        De sobte, vaig sentir un xiulet i vaig pensar que era el final
del partit. Però, aquest xiulet persistia. Era el meu despertador i desprès de l’acrobàcia, em vaig trobar al sòl.

Això sí, no prengueu el meu somni com inabastable, perquè el futur és incert…

La història que contarà als seus fills

Hi havia una vegada en un món distant un terrible drac anomenat Schreda que era un cosí llunyà de l’ogre Schrek. Schreda va ésser empresonat durant cent anys en un calabós perquè terroritzava els vilatans a causa del seu aspecte espantós i del superpoder del seu super-alè de foc. Després de molt de temps, Schreda va aconseguir escapar amb l’ajuda dels seus amics dracs. Va caminar durant molt de temps i va arribar a un món molt bonic; quan, de sobte, en el seu camí, va veure la jove i enlluernadora princesa Leila que estava recollint flors per regalar-les a la seva àvia. Volia devorar-la perquè durant aquests cent anys, havia perdut molta força i els seus poders havien desaparegut. Es va apropar lentament i en silenci a la princesa, que, en els seus somnis, no havia notat l’arribada del drac. La Campaneta va arribar just a temps per salvar la princesa de les urpes del dolent Schreda. Va llançar un encanteri molt poderós gràcies a la màgia d’arròs que li havia donat Merlí i immediatament Schreda es va convertir en el drac més bonic del món, i ja no tenia cap desig de menjar-se-la. En aquell moment, la princesa, que va sentir un soroll, es va girar i va descobrir el bell i magnífic Schreda. Es van enamorar bojament l’un de l’altre; tant, que van decidir casar-se i convidar tots els nens de la terra al seu casament.

Les meves primeres vacances a l’estranger : Mallorca !

 

    Fa dos anys vaig passar les primeres vacances a l’estranger. També era la primera vegada que viatjava amb el meu xicot. Vam agafar l’avió a París (després del bus, el metro i el TGV) en direcció de l’aeroport de Palma de Mallorca. Era la primera vegada que agafava l’avió i durant el viatge hi va haver turbulències ! Afortunadament, vam arribar a l’illa sense problemes i durant el viatge de dues hores en bus, vam poder gaudir d’un paisatge increïble : palmeres i sol. En una paraula, la naturalesa, res més.

    Vam viure durant una setmana en un hotel a prop de Manacor i de la Cala Romàntica. No podia somiar res millor com a primeres vacances ! Tota la setmana vam anar a la platja, que es situava a 800 metres del club, i cada vegada rèiem de les plantes estranyes que hi havia, com les palmeres que unes vegades eren altes i primes i d’altres baixes i grosses. També gaudíem de les cases molt riques que hi havia als penya-segats que dominaven el mar. Un matí vam anar a Porto Cristo en un petit tren turístic i vam comprar regals per a la família. Porto Cristo és una petita ciutat molt típica, tranquil·la i maca.

    L’últim dia, vam fer una sortida al mar i vam prendre el vaixell a Palma de Mallorca que és tot el contrari de Porto Cristo perquè és una gran ciutat molt turística, mentre que Porto Cristo no té res de turístic i és petita. Palma és la ciutat més turística de l’illa i em sembla que és una de les úniques ciutats realment desenvolupades de l’illa. Aquest dia en vaixell va ser el millor de les nostres vacances. Feia molta calor i vam fer una parada en un rierol durant algunes hores per poder nedar. Era meravellós ! Vam menjar una paella típicament espanyola i beure una sangria molt bona. De postres vam menjar una especialitat de l’illa de Mallorca : una ensaïmada amb cabell d’àngel. Era una mica estrany com a pastís…

    En tot cas, les meves vacances a Mallorca van ser molt relaxants i vaig tornar a França amb el cap ple de records !

UN BON RECORD DE VACANCES?

 

Pel meu aniversari i el del meu xicot, els nostres pares van decidir regalar-nos  un viatge a Barcelona. Al principi, vam estar contents, però després, vaig veure que les dates corresponien amb les dates de recuperació del segon semestre.

Aquest va ser el primer episodi d’una llarga successió. Amb tot això vaig estar nerviosa fins als resultats. Quan vaig veure que no havia d’anar a aquestes recuperacions, vaig pensar que era la fi d’aquest episodi… però no!

La meva mare va conduir-nos a l’aeroport. Estàvem molt contents abans de veure que no era l’aeroport correcte! La meva mare va conduir-nos a l’altre però era massa tard. Vam veure el nostre avió marxar. Vaig plorar tota la tornada. Els meus pares van comprar-nos uns altres bitllets per l’endemà.

Una vegada a l’avió, ens van ajudar molt, i més quan vam arribar a l’hotel. Tot el viatge va anar molt bé… Les meves primers vacances amb el meu xicot!!!  Però com que tota bona cosa té una fi, vam haver de tornar a casa nostra. Per estar segurs d’arribar a l’hora a l’aeroport, per culpa de tots aquests esdeveniments, vam decidir anar-nos-en 3 hores abans del vol. Quan em vaig presentar per a registrar els nostres bagatges, la dona va dir que hi havia un problema. Al principi pensava que era una broma, però no! Com que no vam utilitzar el bitllet d’anada, no vam poder utilitzar el bitllet de tornada.  Em va dir que havíem de comprar 2 nous bitllets… 2 del principi + 2 nous per anar +  2 del principi per a tornar + 2 nous per tornar… 8 bitllets comptat i debatut per a 2 persones!

El bitllet que em va vendre era per anar a París. Una vegada a París, el pare del meu xicot ens va anar a buscar.

Quan vam tornar a casa, tota la nostra família ens deia «els viatgers».

Quins records!

Si vols riure, anem al Marroc el pròxim estiu!!!

Una setmana a Barcelona amb Gaudí

He  escollit presentar l’artista

Plats Bruts: una sèrie per riure

He conegut la sèrie «Plats Bruts» aquest any, quan la professora de català va parlar d’altres sèries catalanes que podem veure a Internet.

«Plats Bruts» em va agradar de seguida. Tracta de la vida de dos homes diferents en tot:

– El Lopes és un home pessimista, apàtic, que treballa en una ràdio i que sempre es fica en embolics;

– El David és un jove somiador que pertany a l’alta burgesia de Barcelona i que estudia a l’Institut del Teatre per ser actor.

Tot els oposa. Només tenen un denominador comú: el seu pis. En efecte, comparteixen el mateix pis i això provoca situacions burlesques, quid pro quo, malentesos, disputes… Però mai hi ha res dramàtic; tot és còmic, tot ens agrada, tot fa riure.

Al voltant dels dos nois del pis hi ha altres personatges: l’Emma (la veïna que viu en una caseta de fusta), el Pol (homosexual, company del David a l’Institut), la Carbonell (l’assistenta del David, que sempre té una solució per a tot), el Ramon (col·lega del Lopes, que es comporta sovint com un idiota) i la Mercedes (cap del Lopes a la ràdio, que sovint el ridiculitza amb el Ramon).

Són personatges als quals prenem afecte, que ens fan riure, plorar de riure, ens posen de bon humor.

Les persones que miren «Plats Bruts» potser són molt diferents del Lopes i el David però, com ells, tenen un punt comú: un somriure als llavis i les ganes de continuar mirant la sèrie.

Pàgina Internet:

http://www.tv3.cat/programa/126706100/

Pàgina Facebook de la sèrie (per si no la coneixeu):

https://www.facebook.com/platsbruts

Un cap de setmana per canviar d’ambient

Durant l’estiu, per relaxar-me després dels exàmens, vaig passar un cap de setmana al Principat d’Andorra amb els meus amics. Hi vaig descobrir un país no gaire diferent de la tradició catalana de Barcelona.

Andorra té moltes diferències de França a tots els nivells. Des d’un primer punt de vist, a nivell geogràfic, és un país petit situat a la frontera entre França i Espanya; a prop de Catalunya. Es travessa solament en una hora i mitja amb cotxe. Però els paisatges són molts macos: es poden veure les muntanyes d’un costat i de l’altre, una ciutat tan animada com les altres, com per exemple Lille. I a més, la roba és més barata que a França, per tant vaig gastar sense mesura!!

Després, la gent es molt acollidora i dinàmica. Vaig viure dos dies a casa d’una família andorrana, que parlava únicament català, perquè és la llengua oficial. Al principi va ser una mica difícil entendre’ns, però a poc a poc, va resultar una cosa natural.

A diferència de la tradició francesa, els andorrans mengen massa tard, i jo tinc el costum de menjar a les vuit del vespre. El que m’agrada molt és que la gent no està tan estressada com a França.

Per tant, recomano visitar aquest país, on es viu molt bé. Tothom pot trobar el seu paradís, tant si és esportista (hi ha l’esquí, la marxa per la muntanya), apassionat pels cotxes esportius, o més aviat una persona estressada que té necessitat de relaxar-se, ja que hi ha Caldea, el centre termolúdic més gran d’Europa, per fer evaporar els problemes de la vida.