La meva primera pel·lícula en català

Fa alguns dies vaig mirar per primera vegada una pel·lícula sencera en català.

Vaig mirar “Pa negre”, pel·lícula realitzada per Agustí Villaronga i inspirada en la novel·la Pa negre d’Emili Teixidor.

 

Conta la història d’Andreu, un noi que viu en un petit poble de Catalunya durant els anys 1940, després de la guerra civil espanyola. Un dia l’Andreu descobreix al bosc els cadàvers d’un home i del seu fill que vivien al mateix poble que ell, i aquestes morts desperten els secrets dels habitants del poble. L’Andreu vol provar que el seu pare, acusat de ser l’assassí, és innocent.

 

L’Andreu comença a buscar la veritat per saber qui és el responsable de les morts i per això ha d’entrar al món dels adults, un món de secrets i de mentides, un món molt diferent del que coneixia abans; entrar en aquest món tindrà conseqüències greus per a ell perquè comprendrà que rés no és segur al món, que per sobreviure ha de mentir com els adults. A la fi l’Andreu canviarà molt fins esdevenir un monstre.

 

Em va agradar molt mirar aquesta pel·lícula perquè és la primera que he vist en català i sobretot perquè té una implicació històrica: en efecte, tracta d’un període molt important i dolorós per a Espanya, la guerra civil espanyola.

 

Però el més important per a mi és que la pel·lícula es centra en les conseqüències de la guerra sobre les persones, en particular sobre els nens; veiem totes les implicacions de la fi de la guerra des de la mirada d’un noi, i això per a mi és l’aspecte més important i admirable de la pel·lícula.

 

Pàgina oficial de la pel·lícula

http://www.panegre.com/

 

Un taller simpàtic, a l’igual del seu convidat

El dilluns 12 de març va venir l’Iban Leon Llop, un poeta valencià, per fer un taller de poesia a la universitat de Lille 3.

El taller va estar dividit en tres parts : la presentació de l’Iban i de les seves obres, la lectura dels poemes dels estudiants i un exercici de creació de poemes.

Va començar explicant que per a ell, l’art es una malaltia i que escriure no és positiu. Em va sorprendre perquè en general, un autor no presenta el seu treball d’aquesta manera, però en realitat l’Iban no és un autor com els altres i té un gran sentit de l’humor.

L’Iban va començar a escriure fa 20 anys, als seus 19 anys. Tot va començar quan va donar al seu professor un poema i després, va continuar escrivint. Després, va fer un concurs que li va permetre publicar un llibre i guanyar diners. Al principi no volia guanyar. Va decidir escriure sobre Nàpols perquè hi va fer un Erasmus per als seus estudis i va descobrir que té molts tòpics, com persones atípiques i també la violència.

Iban Leon Llop vol transmetre als seus lectors emocions. No utilitza diccionaris perquè per a ell, el més important és «fer sentir en la pell el que tu sents». Aquesta intenció es sent també en la seva manera de presentar-se. Veiem que és una persona sincera que vol  compartir amb els altres.

No li agraden tots els seus poemes anteriors ni tots els seus llibres. Això mostra que té la capacitat de jutjar el seu treball i no es considera com un poeta  infal·lible.

Després de presentar-se, alguns estudiants van llegir els seus poemes i l’Iban els va dir el que li agradava i per què. D’altres van llegir les seves traduccions. L’Iban va donar alguns consells i també fer compliments. Ens va consellar com si estiguéssim units a ell, sense jutjar el nostre treball, mentre que és un poeta conegut. Una vegada més, veiem que es una persona simpàtica, a qui li agrada compartir el seu coneixement.

Per acabar el taller, ens va proposar fer exercicis, o més aviat jocs. En equips de 4 o 5, vam haver de fer llistes de verbs, adjectius i noms per fer després amb aquests, poemes que es diuen haikus. No és un exercici fàcil perquè hi ha moltes regles que cal respectar, però ens va ajudar. En general no m’agrada fer poemes, però aquest cop em va agradar molt. La manera de «treballar» va ser divertida i tot es va fer en un bon humor general.

Per concloure, aquest taller va ser un bon moment i vam aprendre moltes coses sobre la poesia, el treball de poeta i també coses sobre Sardenya.

En els seus poemes, Iban Leon Llop vol apropar-se als seus lectors i en la vida també.

Les vacances d’última hora són les millors !

Era el 7 de juliol de 2009. Era el gran dia!

La meva amiga Camille i jo havíem aprovat el nostre batxillerat, una prova que ens permet accedir a l’educació superior! Era una bona noticia, estàvem encantades. Però no podíem celebrar aquest esdeveniment com volíem!

De fet, a partir del dia següent començàvem la nostra feina d’estiu en un supermercat com a caixeres durant els dos mesos de les vacances.

Aquests dos mesos foren llargs, avorrits, penibles. Més encara perquè les úniques tardes que teníem no feia bon temps.

L’últim dia del nostre contracte, a la sala de descans, la Camille va llançar una idea de geni. Ens allotgem una setmana i dos dies abans que les classes comencin. No era massa tard per anar de vacances! No obstant això, teníem dos dies per trobar el nostre destí.

Aquella mateixa tarda, després d’una extensa investigació, reservàvem les nostres vacances al Club Cala Romani. L’hotel és a 5 minuts de la platja de Cales de Mallorca, a la costa est de Mallorca. Era el lloc ideal per a vacances entre noies: «SEA, SEX AND SUN».

El dilluns al matí, a dos quarts de set, érem a l’aeroport de Charleroi, a punt d’embarcar. Teníem dues hores en avió. Era la primera vegada que la meva amiga estava en un avió, estava ansiosa. Pel que fa a mi, tenia molta presa per començar les vacances. Quan vam arribar, ens vam quedar fascinades per l’esplendor del paisatge.

 

La calor era sufocant. L’hotel era preciós. Tenia tres piscines, un bar, una discoteca…
El nostre allotjament estava equipat amb una televisió, un bany, un balcó, un llit per a dues persones i un mirall gegantesc, element indispensable per contemplar el nostre bronzejat.

Era el paradís. No va ser: metro/feina/llitet, sinó piscina/bronzejat/gelat!

De tant en tant anàvem a Cales de Mallorca, una preciosa cala on l’aigua era més blava que el cel.

Al Club, moltes activitats com el tennis o el voleibol van ser organitzades per l’equip d’animació, que era molt agradable!

Les nostres tardes les vam passar al centre o a l’hotel, on l’ambient era genial.

Al lloc, havíem conegut la Laetitia i la Marion, noies moltes agradables que venien del nord de França també.

Aquestes vacances seran inoblidables! El retorn a França va ser difícil, sobretot perquè el dia següent tornàvem a l’escola: una tornada a la realitat una mica dura!

La meva primera lectura en català

               

M’agradaria presentar-vos un llibre que m’ha encantat llegir. 

Atreta per la llengua catalana i impacient per millorar-m’hi, vaig demanar consells a la meva companya de pis, que és catalana, i em va comprar aquest llibre, que ha rebut molts premis i que us presentaré de seguida. 

Si tu em dius vine ho deixo tot…però digue’m vine, obra escrita per Albert Espinosa.

                                                        

Aquesta obra està composta de 22 capítols que recorren la vida de Dani un home que té com passió buscar els nens desapareguts. Aquest home té problemes amb la seva parella i la seva dona decideix divorciar-se d’ell, cosa que provocarà un canvi dintre d’ell i que l’afectarà molt. 

Durant el seu període de desesperació, un pare de família li truca per telèfon per a dir-li que el seu fill va desaparèixer i li demana ajuda. 

Dani, davant de la seva dona que el deixa abandonat, en el silenci de la seva casa decideix reunir-se amb aquest pare (encara que trenqui les seves regles quant a l’edat dels nens dels quals s’ocupava generalment…) i anirà a Capri, un lloc essencial en aquesta obra. Dani explica la seva passió per trobar els nens/adolescents desapareguts amb records de la seva pròpia infància. 

Capri és el lloc on va passar la seva infància, li va permetre recordar-se de coses fonamentals per al seu benestar, reflexionar sobre si mateix, sobre la seva relació amb Georges —un home gran que coneix quan va a Capri i que es quedarà amb ell fins el final de la seva infància—, amb el senyor Martín —un metge que el va ajudar quan estava malalt— i esclarir la situació amb la seva dona, pensant en bons records que va viure amb ella en el passat. Reflexionarà sobre la solitud que va experimentar durant la seva infància i la mateixa que experimenta com a home adult, recordant-se de les persones que el van ajudar en la seva infància. Records que l’ajudaran en el present, abandonat, sense la presència de la seva dona, una situació que, d’una certa manera,intenta millorar ajudant altres nens que, com ell en el passat, ara necessiten ajuda. 

Aquest llibre és molt interessant, permet reflexionar sobre si mateix, està ben escrit i és una bona lectura bastant fàcil que us aconsello llegir si voleu 🙂

Una diferència particular

 

 

El Tomas és un amic d’infància. Ell i jo som aficionats al futbol. Fa aproximadament 15 anys que ens coneixem ; més ben dit, existeix una bona relació d’amistat entre nosaltres. Però, en el futbol, les diferències no s’aturen, sinó que es multipliquen.

De fet, el Tomas és apassionat del Reial Madrid mentre que jo prefereixo el Barça. Així, els nostres punts de vista mai no coincideixen perquè no compartim la mateixa samarreta.

Quan els dos equips competeixen, sempre estic convençut que el Barça està per sobre. A més, provem d’arreglar-nos per veure el partit junts. Es un gran moment per a nosaltres dos perquè no volem de cap manera perdre i tenim una visió optimista. A més a més, durant el partit, les paraulotes i els insults són freqüents perquè cap dels dos no vol que el seu equip preferit s’inclini. D’altra banda, no us amago que de tant en tant apostem, però això és rar.

Cada vegada que elogia el Reial Madrid, jo no ho puc deixar córrer perquè això significaria que té raó. El Tomas està segur de si mateix en els seus comentaris i jo vull absolutament demostrar-li el contrari, és a dir que el Barça és l’equip més talentós del món i ofereix un espectacle notable.

Finalment, per acabar amb aquest profund desacord, li vaig proposar assistir a un partit al Camp Nou. Va acceptar i, un cop allà, estava molt concentrat. Estava tan impressionat que no sabia què dir. Al cap d’una estona, es va adonar que jo tenia tota la raó.

Quatre noies a Marràqueix

Tot va començar el diumenge 22 de gener. Arribades a l’aeroport, vam trobar una sèrie de taxis en fila; tots intentant convèncer-nos de pujar al seu. Al final, vam trobar-nos en un cotxe en què hi havia quatre persones darrere i dues davant, jo pensava que això només podia passar a les pel·lícules… però m’havia equivocat. Finalment, vam arribar a la plaça principal de Marràqueix: Jamaa el Fna.

Però encara havíem de trobar l’hotel: encara una altra aventura. Vam perdre’ns durant una hora abans de conèixer un noi d’allà que va acceptar ajudar-nos. Amb la seva ajuda, vam arribar a l’hotel. Com que teníem por, ni tan sols vam preguntar-li el nom. A partir d’aquest moment, aquest noi serà anomenat “xandall vermell” – és el que portava aquella tarda – . Vam dormir molt bé, afortunadament!

Al dia següent, vam anar a l’oficina de turisme. Allà, un guia va proposar-nos els seus serveis sense que ho demanéssim. Solament vam haver de pagar 10 euros per tot el dia. Llavors, no vam dubtar. El guia es deia Mehdi i ens va fer visitar molt. A meitat del dia, vam trobar-nos en un taller de mocadors que ens vam emprovar;  la prova:

Després, vam visitar els Jardins Majorelle, un indret magnífic creat per Jacques Majorelle l’any 1947. Va morir l’any 1962 i l’any 1980, Yves Saint Laurent i Pierre Bergé el van comprar per a restaurar-lo. Ara, des de la mort d’ Yves Saint Laurent, hi ha un memorial.

Al dia següent, vam fer una excursió per les valls de l’Orika. Va ser molt agradable però una mica dur, vam pujar 1.700 metres d’altitud. Portava sandàlies, llavors vaig tenir els peus mullats tot el dia. Ara estic constipada… Però valia la pena :)!

A la tarda, ens vam recuperar sopant al restaurant, era molt agradable i barat, vam riure molt, la prova:

I al dia següent, tornada a la realitat: la universitat.

EL MEU CLÀSSIC

 Al mes de gener, vaig anar a veure jugar el Barça al Camp Nou 
contra l’equip d’Osasuna.   

El Barça va guanyar. Per anar a les semifinals de la Copa del Rei, 
el Barça havia de guanyar contra el Real Madrid, 
el seu equip rival. 

El partit d’anada era a l’estadi Bernabéu. Va guanyar el Barça, 
com sempre. 
Jo era en un bar que hi ha a les Rambles de Barcelona per veure 
el partit amb amics meus. 
Quan el Puyol i l’Abidal van marcar, vam celebrar els gols amb 
«chupitos del Barça»,de color blaugrana, òbviament.   

Una setmana després, vaig anar al Camp Nou per veure el partit 
de tornada. 
Abans del començament del partit, hi va haver uns focs artificials 
amb els colors barcelonesos. 
Quan el partit va començar, la gent que era a l’estadi cridava: 
«Visca Catalunya! Visca el Barça!» i insultava la bèstia negra de 
l’equip, que es diu Pepe, perquè durant el partit d’anada, el Pepe havia
 fet mal al Messi. Tothom anava vestit de groc i vermell o de blaugrana. 

Aquest clàssic va ser molt impressionant per a mi perquè vaig veure 
aquest partit com si fos una guerra entre Catalunya i Espanya. 
Hi havia molta rivalitat entre els jugadors mateixos i els jugadors del 
Real i el públic. El Barça va  marcar dos gols i després el Madrid en va marcar 
un altre. Durant la resta del partit, tothom estava  molt nerviós, però al final
 l’equip català va guanyar i vam celebrar aquesta victòria esperant 
els nostres herois.  

 L’entrenador estava molt content de veure’ns esperar i ens va donar autògrafs encantat. 
El Messi no es va parar, com de costum, i vam veure el Xavi. Els altres jugadors no es van parar. 



 Durant el partit jo era molt a prop dels jugadors i al final vaig veure el Pepe donant un petó a la 
seva samarreta del Real Madrid i al llarg del partit els 
aficionats del Barça insultant-lo. 

La rivalitat entre els dos equips és molt impressionant. 
Al final del partit, quan esperàvem els jugadors,   
va haver-hi baralles entre aficionats del Barça i 
aficionats del Madrid. 
 
 

El clàssic és el moment en què els aficionats barcelonesos 
mostren els seus colors i afirmen el seu orgull de ser catalans. 
 
Al principi de cada partit, la gent canta l’himne del Barça i és magnífic sentir-lo.
 Era molt emocionant perquè hi havia gent que tenia la mà sobre el cor i cantava l’himne 
com si fos l’himne d’un país. Després del clàssic, la gent va cantar els Segadors. 
Segons ells, la victòria del Barça contra el Real Madrid és la victòria de Catalunya 
contra Espanya. 
 
 Per tot això, aconsello a tothom d’anar a veure un partit perquè és molt impressionant i 
sempre hi ha espectacle al Camp Nou.  




 

Lucía Etxebarria: la meva escriptora favorita

«Un dia ordinari de la vida sempre constitueix una data important. Encara que no ens n’adonem.»

Aquesta és una citació d’Amor, curiosidad, prozac y dudas, escrit per Lucía Etxebarria.

Lucía Etxebarria és una autora i periodista espanyola que va néixer a València el 1966. Ràpidament va instal·lar-se a Madrid i va fer diferents coses: treballa en una discogràfica i també fa de traductora. El 1996 va escriure el seu primer llibre, que tracta de la relació amorosa entre Kurt Cobain i Courtney Love, i després continua escrivint altres llibres, com Amor, curiosidad, prozac y dudas, que va tenir molt èxit. Amb la seva novel·la Beatriz y los cuerpos celestes, que va escriure el 1998, va obtenir el premi Nadal. Lucía Etxebarría és una escriptora molt coneguda a Espanya i a altres països com França, ja que els seus llibres estan traduïts en diverses llengües. Jo la vaig conèixer en primer any de llicenciatura perquè a literatura el llibre que havíem d’estudiar era Amor, curiosidad, prozac y dudas.

Vaig enamorar-me d’aquesta escriptora i del seu llibre des de la primera pàgina. Té una manera d’escriure totalment diferent d’altres autors. Diu les coses com són, sense desviaments, i això crea una sensació de sinceritat i una sensibilitat que no he trobat en cap altre escriptor. En aquest llibre tracta principalment de l’amor en la família i de l’amor entre un home i una dona, del sexe, de l’alcohol i de la droga. Aquests temes són temes actuals amb els quals tothom pot identificar-se, almenys per entendre la situació en què els personatges es troben.

Com que aquesta novel·la em va agradar moltíssim, vaig decidir comprar altres llibres de Lucía Etxebarria. De fet, vaig llegir Lo que los hombres no saben: el sexo contado por las mujeres, Una historia de amor como otra cualquiera, Nosotras que no somos como las demás i Ya no sufro por amor. Em van agradar totes aquestes novel·les perquè tracten d’un tema que m’encanta: l’amor. Algunes històries que Lucía ens conta ens fan somiar, ens permeten escapar de la realitat que de vegades no ens satisfà perquè són històries d’amor passional, d’amor molt fort, etern. Però ens conta també històries d’amor impossible, de ruptura molt difícil, i quan les llegim ens adonem que la nostra relació no està tan malament i que som feliços.

El llibre que em va agradar més és Ya no sufro por amor. La meva germana me’l va regalar per Nadal el 2010 i li ho agraeixo molt! Aquest llibre no és una novel·la, sinó que és un assaig que tracta de les relacions de dependència en una parella. És una espècie de guia per a totes les persones que pensen estar enamorades però que en realitat pateixen sota la dominació del seu company. Explica com sortir d’aquesta situació perquè és molt difícil, i dóna consells: és com una teràpia. Encara que sembli una mica ridícul, em va ajudar molt i el recomano. En realitat, recomano totes les obres de Lucía Etxebarria, que és una escriptora fantàstica!

 

La cuina i maneres de viure en relació amb la cuina

Per a mi, la cuina és una cosa que no es pot separar de la vida, perquè hem de menjar des del nostre naixement fins al final de la nostra vida. El que cuinem pot ser com un índex del moment de la vida que vivim. Si la vida és una mica nostàlgica, segur que menjarem molt simple i més o menys sense preparació. Al contrari, si el dia es viu amb molta alegria, tota la cuina és creativa i deliciosa, i potser també d’una originalitat sense límits.

Menjar és una cosa que es fa quotidianament, es per això que la nostra salut depèn del comportament que tenim per menjar.

Això em fa pensar en las paraules del famós Molière.

Per a Valère, un dels personatges de L’Avar de Molière, hi ha preceptes de salut, i s’ha de menjar poc, perquè menjar molt dóna malalties i moments de mala vida. Segurament, en la realitat de la vida quotidiana, hem d’anar amb compte amb els aliments que utilitzem, per aprofitar el sopar preparat a casa per exemple. En aquesta mateixa obra de teatre, es pot llegir: “Hem de menjar per viure, i no viure per menjar”. Molière va servir-se d’una citació de Sòcrates.

Cuina per combatre refredats

Estic realment d’acord amb el fet que la cuina és el reflex de la vida d’una persona, com es pot llegir més amunt.

Sopa de miso

El moment en què cuinem pot ser un moment en què compartim moments, també fa néixer la creativitat i les ganes de fer coses noves. És veritat que hi ha una veritable biodiversitat, però penso que això s’oblida a França… I es per això que en la majoritat de les cases es menja molts plats preparats. No s’hauria de pensar “què puc menjar, no sé què fer per menjar…”. Però per poder cuinar cal tenir els ingredients de base i divertir-s’hi. I els aliments que triem són molts importants.

Sobretot, us aconsello fer el que mengeu, cuinar i aprofitar aquesta activitat tan útil perquè és quotidiana!

http://www.elbonmenjar.com/

Dites relacionades amb menjar

La meva experiència Tàndem

Aquest semestre ja no tinc gens d’inspiració per crear noves històries, per desgràcia… Però tot no està perdut, perquè parlaré de la meva experiència Tàndem! Ho coneixeu?

Quan vaig arribar a la Universitat de Lille 3, la gent em va parlar de la possibilitat de formar un tàndem amb un altre estudiant per conversar en l’idioma que ens agrada i que volem millorar. Immediatament em va agradar el concepte, però confesso que tenia un mica de por perquè no coneixem la persona amb qui ens trobarem. Les següentas preguntes s’atropellaven dins el meu cap: M’avindré amb aquesta persona? Trobarem temes de conversa? Hi haurà sintonia entre nosaltres? I podeu imaginar totes les altres preguntes que em feia…

En fi, vaig començar aquesta aventura i vaig escriure el meu anunci al portal Tàndem del CRL. Una setmana després vaig rebre una resposta, la de la Ximena, una estudianta uruguaiana que fa el seu màster en psicologia a Lille 3. Al principi intercanviàvem correus electrònics per aprendre a conèixer-nos i després va arribar el dia en què vam decidir veure’ns. Vam quedar a Lille i després vam anar a un bar per parlar. Des d’aquell dia, ja fa un any i mig, ens veiem gairebé cada setmana, al mateix lloc (els cambrers ens coneixen bé ara), prenent un te amb pastes, i parlem durant hores. Hi ha dies en què parlem francès i d’altres en què parlem espanyol, això depèn del nostre estat d’ànim! Ens avenim molt. Gràcies a aquesta experiència, descobreixo moltes coses, especialment sobre el seu país, noves paraules, sento que estic millorant i que tinc més fluïdesa a l’oral: tot això passant-m’ho bé! I viceversa. 

Quan vaig començar el català l’any passat, jo no volia crear un tàndem amb un estudiant català, però crec que amb el nivell que tinc ara, per què no? Crec que és una oportunitat que els estudiants puguin formar un tàndem, i parlo des de l’experiència:

PROVEU–HO !