Arxius | 3r CAT RSS feed for this section

Lucía Etxebarria: la meva escriptora favorita

26 febr.

«Un dia ordinari de la vida sempre constitueix una data important. Encara que no ens nadonem.»

Aquesta és una citació d’Amor, curiosidad, prozac y dudas, escrit per Lucía Etxebarria.


Lucía Etxebarria és una autora i periodista espanyola que va néixer a València el 1966. Ràpidament va instal·lar-se a Madrid i va fer diferents coses: treballa en una discogràfica i també fa de traductora. El 1996 va escriure el seu primer llibre, que tracta de la relació amorosa entre Kurt Cobain i Courtney Love, i després continua escrivint altres llibres, com Amor, curiosidad, prozac y dudas, que va tenir molt èxit. Amb la seva novel·la Beatriz y los cuerpos celestes, que va escriure el 1998, va obtenir el premi Nadal. Lucía Etxebarría és una escriptora molt coneguda a Espanya i a altres països com França, ja que els seus llibres estan traduïts en diverses llengües. Jo la vaig conèixer en primer any de llicenciatura perquè a literatura el llibre que havíem d’estudiar era Amor, curiosidad, prozac y dudas.

Vaig enamorar-me d’aquesta escriptora i del seu llibre des de la primera pàgina. Té una manera d’escriure totalment diferent d’altres autors. Diu les coses com són, sense desviaments, i això crea una sensació de sinceritat i una sensibilitat que no he trobat en cap altre escriptor. En aquest llibre tracta principalment de l’amor en la família i de l’amor entre un home i una dona, del sexe, de l’alcohol i de la droga. Aquests temes són temes actuals amb els quals tothom pot identificar-se, almenys per entendre la situació en què els personatges es troben.

Com que aquesta novel·la em va agradar moltíssim, vaig decidir comprar altres llibres de Lucía Etxebarria. De fet, vaig llegir Lo que los hombres no saben: el sexo contado por las mujeres, Una historia de amor como otra cualquiera, Nosotras que no somos como las demás i Ya no sufro por amor. Em van agradar totes aquestes novel·les perquè tracten d’un tema que m’encanta: l’amor. Algunes històries que Lucía ens conta ens fan somiar, ens permeten escapar de la realitat que de vegades no ens satisfà perquè són històries d’amor passional, d’amor molt fort, etern. Però ens conta també històries d’amor impossible, de ruptura molt difícil, i quan les llegim ens adonem que la nostra relació no està tan malament i que som feliços.

El llibre que em va agradar més és Ya no sufro por amor. La meva germana me’l va regalar per Nadal el 2010 i li ho agraeixo molt! Aquest llibre no és una novel·la, sinó que és un assaig que tracta de les relacions de dependència en una parella. És una espècie de guia per a totes les persones que pensen estar enamorades però que en realitat pateixen sota la dominació del seu company. Explica com sortir d’aquesta situació perquè és molt difícil, i dóna consells: és com una teràpia. Encara que sembli una mica ridícul, em va ajudar molt i el recomano. En realitat, recomano totes les obres de Lucía Etxebarria, que és una escriptora fantàstica!

 

La cuina i maneres de viure en relació amb la cuina

21 febr.

Per a mi, la cuina és una cosa que no es pot separar de la vida, perquè hem de menjar des del nostre naixement fins al final de la nostra vida. El que cuinem pot ser com un índex del moment de la vida que vivim. Si la vida és una mica nostàlgica, segur que menjarem molt simple i més o menys sense preparació. Al contrari, si el dia es viu amb molta alegria, tota la cuina és creativa i deliciosa, i potser també d’una originalitat sense límits.

Menjar és una cosa que es fa quotidianament, es per això que la nostra salut depèn del comportament que tenim per menjar.

Això em fa pensar en las paraules del famós Molière.

Per a Valère, un dels personatges de L’Avar de Molière, hi ha preceptes de salut, i s’ha de menjar poc, perquè menjar molt dóna malalties i moments de mala vida. Segurament, en la realitat de la vida quotidiana, hem d’anar amb compte amb els aliments que utilitzem, per aprofitar el sopar preparat a casa per exemple. En aquesta mateixa obra de teatre, es pot llegir: “Hem de menjar per viure, i no viure per menjar”. Molière va servir-se d’una citació de Sòcrates.

Cuina per combatre refredats

Estic realment d’acord amb el fet que la cuina és el reflex de la vida d’una persona, com es pot llegir més amunt.

Sopa de miso

El moment en què cuinem pot ser un moment en què compartim moments, també fa néixer la creativitat i les ganes de fer coses noves. És veritat que hi ha una veritable biodiversitat, però penso que això s’oblida a França… I es per això que en la majoritat de les cases es menja molts plats preparats. No s’hauria de pensar “què puc menjar, no sé què fer per menjar…”. Però per poder cuinar cal tenir els ingredients de base i divertir-s’hi. I els aliments que triem són molts importants.

Sobretot, us aconsello fer el que mengeu, cuinar i aprofitar aquesta activitat tan útil perquè és quotidiana!

http://www.elbonmenjar.com/

Dites relacionades amb menjar

Avui

15 febr.

 

És el matí, em desperto amb el sol
Em consola, em recorda qui sóc.
És el matí, em desperto tot sol
Me’n vaig a la uni, m’agrada aquest lloc.
 
El nostre camí, que aquí hem de triar
Romandre a la vora, o agafar l’autopista
Dolors d’avui faran l’alegria de demà
I demà, demà es mantindrà la nostàlgia,
 
Però avui, avui busquem
I avui, avui busquem aquestes respostes.
 
Sóc un vampir que viu a la nit
Em canso quan el sol està al zenit.
Set de coneixement, del temps tinc por
De les obligacions no puc fugir, del tempo tampoc.
 
Perquè avui, avui busquem
Perquè avui, avui busquem, aquestes respostes.
Avui busquem, avui busquem, avui
Avui busquem, avui busquem, avui…
 
Voldria escapar, veure el meu futur
Escriure el meu nom en aquest cel pur.
Sé que un dia tindré la meva resposta
I si tu no em creus, no passa res, aposta!
 
Però avui, avui busquem
I avui, avui busquem, aquestes respostes.
 

Alexis.

La meva experiència de Sant Jordi

14 febr.

L’abril de 2011, vaig passar una setmana de vacances a Lloret de Mar, a la Costa Brava.

 

En aquesta ciutat vaig assistir per primera vegada a una celebració del dia de Sant Jordi. Només hi havia gent que venia llibres i roses però era molt agradable. Tot passava davant de l’ajuntament de Lloret de Mar.

 

Hi havia estands amb molts llibres, molts punts de llibre per celebrar Sant Jordi i Lloret de Mar i roses, és clar.

 

Una jornada perfecta per als enamorats dels llibres i per als enamorats simplement.

Em va agradar molt aquest dia, perquè era un dia magnífic: el sol estava present, el mar estava molt tranquil i tot just al costat de l’ajuntament, la gent era molt simpàtica i, el més important per a mi, hi havia un munt de llibres en català i en espanyol. En vaig comprar molts aquell dia i a molt bon preu!

Realment va ser una jornada extraordinària que m’agradaria viure de nou.

Aquest any espero anar a Barcelona el 23 d’abril per poder veure més activitats pròpies de Sant Jordi, per poder comparar diverses celebracions de la mateixa festa i sobretot per poder comprar encara més llibres en català i en espanyol!

Una experiència pròxima !

7 febr.

Durant les vacances de Nadal, vaig passar tres setmanes a casa dels pares del meu xicot, que viuen als Pirineus. Coneixen molt bé les tradicions catalanes; per tant van parlar-me dels calçots i de la calçotada.

Conec una mica aquesta tradició gràcies a les classes de català de segon, però no he menjat mai calçots en la meva vida.

Els calçots són més o menys una espècie de ceba que es menja de novembre a abril. Van ser descoberts durant el segle XIX per un pagès de Valls. Com a anècdota, tenia tanta fam que va decidir cremar-los i afegir-hi una salsa. Així es van començar a menjar els calçots. 

Com que volien fer-me conèixer aquesta tradició, els pares del meu xicot van decidir que durant les vacances de febrer prepararan calçots per a mi. La mare del meu xicot va descriure la preparació de manera molt precisa:

Primerament, per preparar una bona calçotada, s’han de tallar les fulles verdes i les arrels per conservar solament la part blanca. Desprès, cal fer-los coure al foc i girar-los perquè no es cremin. Quan són totalment negres, s’han d’embolicar en paper de diari. Es mengen calents, sense coberts i amb una espècie de pitet. És molt fàcil de fer.

Els calçots es mengen de manera estranya: s’han de treure les fulles negres amb la mà i mullar-los en una salsa que es diu la salvitxada.

He vist que aquesta tradició catalana és molt coneguda, no solament a Catalunya, sinó també al sud de França. L’última festa de la calçotada de Valls es va celebrar el 29 de gener de 2012, amb diverses activitats, concurs de degustació de calçots, etc. La gent es diverteix molt.

Penso que pot ser una bona experiència perquè m’agraden les cebes i em permetrà conèixer una altra cosa que no es menja al nord de França. També pot ser una manera de riure molt.

 Qui ha menjat ja calçots?

Teniu consells per a la meva pròxima experiència?

Veniu a València, xe, collons!

4 febr.

No és per fer publicitat “barata” de la meua ciutat, però he dir que és veritat que València mereix diverses visites.

Anem per parts. Si el que voleu és simplement passar-vos-ho “de puta mare”, València és una opció perfecta. Hi ha un fum de locals, bars o terrasses per sortir de gresca. I no us oblideu tastar l’aigua de València!

Si més aviat preferiu conèixer la riquesa arquitectònica de la ciutat i els seus monuments, de segur que no us faltaran alternatives. Només cal fer un passeig pels carrerons del barri del Carme i meravellar-se amb els seus palaus, places i bonics racons. No us podeu perdre la catedral de la ciutat, el Mercat Central o la Llotja de la Seda, que és, a més a més, monument declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.

I per complementar la visita cultural, res millor que visitar els nombrosos museus que ens ofereix la ciutat: el Museu d’Història de València, l’Almoina, el Museu Faller i, sobretot, el fantàstic museu de Belles Arts, que per si no fos prou, és gratuït!

Si teniu ganes de relaxar-vos entre tant d’estrès urbà, us aniria bé fer un passeig pel pulmó verd de la ciutat: el Jardí del Túria. D’espai no us en faltarà, ja que fa 10 quilòmetres de llargària! I, naturalment, si fa bon temps (sigui el període que sigui), podeu anar a la platja de les Arenes. No és el Carib, però no està gens malament!

I per als amants del “shopping” el centre de València està ple de botigues de tot tipus. Des de les més convencionals al carrer Joan d’Austria, al centre de la ciutat, fins a les més tradicionals, com les que podeu trobar al Mercat Central o a la plaça Redona.

Tanmateix, seria ideal que combinésseu totes aquestes opcions i fésseu una mica de tot. Caldria, això sí, més d’un cap de setmana.

Us esperem a València!!

Elena Gómez Servera

11 des.

La gimnàstica artística és un esport que consisteix a encadenar moviments acrobàtics sobre l’aparell: el salt, la barra, el poltre, el terra. És una disciplina exigent que requereix força, una tècnica dominada, equilibri i elegància.

Presentaré una de les millors gimnastes internacionals: Elena Gómez Servera.
És una gimnasta espanyola que va néixer el 14 novembre de1985 a Manacor, a Mallorca.

Elena Gómez és una noia tranquil·la, sensible i disciplinada.

Comença la gimnàstica a l’edat de 6 anys a la seva ciutat natal, amb el Club Gimnàstic Cor Olímpic. Els seus entrenadors són Joana Maria Rigo i Mateu Riera.

Tenia força de caràcter l’Elena per deixar als seus pares i cinc germans a l’edat de 13 anys per unir-se al CAR (Centre d’Alt Rendiment), on entrena amb l’equip nacional a Madrid.
El seu entrenador, Jesús Carballo, és un home molt exigent.

De fet, l’Elena i els seus companys d’equip s’entrenen dues vegades al dia i també es beneficien d’una hora o una hora i mitja cada dia de classe de ball. En gimnàstica, les dones espanyoles són molt apreciades per la seva silueta impecable, la seva gràcia i flexibilitat. Les seves modalitats preferides són el terra i el poltre.
El 2000, l’Elena participa al Campionat Juvenil Europeu a París, que és la seva primera competició internacional, on acaba sisena en la competició general.

A continuació, segueixen arribant les competicions i les medalles van en augment.

El 2002, al Campionat d’Europa, és l’única participant espanyola, però lamentablement acaba als peus del podi al terra. Va recuperar en Campionat del Món tornant a entrar en la història de la gimnàstica, en guanyar el títol de campiona del món espanyol de gimnàstica artística a terra, a Debrecen, a Hongria. Després de la seva victòria, va ser escollida gimnasta de l’any.
En només un cap de setmana, es va convertir en la princesa de tot un poble i els mitjans de comunicació seguien cadascun dels seus moviments.

Així que comença a pensar en els Jocs Olímpics d’Atenes i s’esforça malgrat les lesions.
El 2004 va participar en els campionats europeus i es va convertir en vice-campiona en el seu aparell favorit, el terra.
L’Elena és qualificada a la selecció espanyola per als Jocs Olímpics. Va acabar cinquena a la general i al vuitè equip en la competició.

Després dels Jocs, decideix passar alguns mesos fora i torna amb la seva família a Manacor. Segueix entrenant de tant en tant per mantenir-se en forma. Però el 2006 decideix posar terme a la gimnàstica. Pateix de mal d’esquena i no pot seguir els entrenaments com ella desitja.

Actualment està treballant en l’àrea d’esports del Consell Insular de Mallorca.

La millor gimnasta espanyola de la història també crea a casa seva, a l’illa de Manacor, una escola de gimnàstica. Vol donar als joves mallorquins el desig de practicar el seu esport. Insisteix en l’oci i el plaer de l’infant davant les limitacions de les competicions. Nova Gimnàstic va acollir el primer any 30 participants. Tres anys després, va superar les 100 entrades.

He triat aquest tema de la gimnàstica perquè vaig practicar aquest esport durant molts anys, des dels tres anys fins als setze anys.

La gimnàstica era la meva passió i Elena Gómez, el meu ídol.

Volia triar aquest tema perquè aquest esport no és popular i a través d’aquest bloc m’agradaria donar a conèixer aquesta disciplina tan rigorosa, tècnica i graciosa.

Per què m’agrada tant la pel·lícula Into the Wild

10 des.

Quan vaig veure aquesta pel·lícula havia fet un viatge inoblidable, més precisament, era un viatge a Israel, que m’havia fet descobrir que m’agradava viatjar, i al mateix temps vaig descobrir la utilitat de les llengües per a la comunicació. El que vull dir és que la meva sensació era una cosa així: Ah, sí, ara sóc aquí, al nord de França, que bé !  No! M’havia agradat molt el viatge, sobretot després de l’experiència.

En aquell moment, vaig trobar el DVD de la pel·lícula Into the wild (pel·lícula del Sean Penn), que encara no havia vist. Doncs vaig veure la pel·lícula.

                                               

És la història d’un home jove que no continua els seus estudis per partir, per viatjar sense objectiu precís. Així, Christopher McCandless (el personatge principal) coneix gent diferent, i aquestes trobades permeten la seva evolució.

La història està basada en fets real, i em sembla que és una idea que fa que el públic miri de manera diferent la pel·lícula. Hi ha més emocions en les aventures de Christopher perquè no és una narració fictícia. Abans de la pel·lícula, existia un llibre que tractava de l‘experiència d’aquest jove. I ara, hi ha una anècdota: després de llegir el llibre, Sean Penn va decidir realitzar la pel·lícula, però va haver d’esperar deu anys més o menys perquè no tenia l’autorització dels pares del jove.

Into the Wild

 M’agrada la relació que té el personatge principal amb la natura, el fet del retorn a l’origen.

També hi ha el fet de viatjar sol, que dóna una llibertat més gran, i penso que la seva voluntat és únicament viure, i no fer el que la societat vol que faci. Està desconnectat del món, i fa el que és necessari per a l’evolució del seu ésser.

Segurament el seu caràcter contra les normes va seduir-me molt. Està contra la societat de consum, i és en aquest punt que comença la història.

Penso que una pel·lícula de vegades pot fer canviar la gent d’idees.

La persona que mira aquesta pel·lícula pot tenir ganes d’anar fins a tots els seus somnis.

La música és molt agradable d’escoltar, i és una manera de viatjar. Els títols de les cançons marquen els canvis que experimenta la gent dintre de la història. I sobretot, m’encanta la sonoritat.

Més que res, Into the wild parla d’una persona que vol trobar la seva identitat i no sap on és en la seva vida.

Segurament per a mi aquesta pel·lícula és una de les que m’han fet avançar en la meva vida.

Les meves primeres vacances a l’estranger : Mallorca !

6 des.

 

    Fa dos anys vaig passar les primeres vacances a l’estranger. També era la primera vegada que viatjava amb el meu xicot. Vam agafar l’avió a París (després del bus, el metro i el TGV) en direcció de l’aeroport de Palma de Mallorca. Era la primera vegada que agafava l’avió i durant el viatge hi va haver turbulències ! Afortunadament, vam arribar a l’illa sense problemes i durant el viatge de dues hores en bus, vam poder gaudir d’un paisatge increïble : palmeres i sol. En una paraula, la naturalesa, res més.

    Vam viure durant una setmana en un hotel a prop de Manacor i de la Cala Romàntica. No podia somiar res millor com a primeres vacances ! Tota la setmana vam anar a la platja, que es situava a 800 metres del club, i cada vegada rèiem de les plantes estranyes que hi havia, com les palmeres que unes vegades eren altes i primes i d’altres baixes i grosses. També gaudíem de les cases molt riques que hi havia als penya-segats que dominaven el mar. Un matí vam anar a Porto Cristo en un petit tren turístic i vam comprar regals per a la família. Porto Cristo és una petita ciutat molt típica, tranquil·la i maca.

    L’últim dia, vam fer una sortida al mar i vam prendre el vaixell a Palma de Mallorca que és tot el contrari de Porto Cristo perquè és una gran ciutat molt turística, mentre que Porto Cristo no té res de turístic i és petita. Palma és la ciutat més turística de l’illa i em sembla que és una de les úniques ciutats realment desenvolupades de l’illa. Aquest dia en vaixell va ser el millor de les nostres vacances. Feia molta calor i vam fer una parada en un rierol durant algunes hores per poder nedar. Era meravellós ! Vam menjar una paella típicament espanyola i beure una sangria molt bona. De postres vam menjar una especialitat de l’illa de Mallorca : una ensaïmada amb cabell d’àngel. Era una mica estrany com a pastís…

    En tot cas, les meves vacances a Mallorca van ser molt relaxants i vaig tornar a França amb el cap ple de records !

Plats Bruts: una sèrie per riure

5 des.

He conegut la sèrie «Plats Bruts» aquest any, quan la professora de català va parlar d’altres sèries catalanes que podem veure a Internet.

«Plats Bruts» em va agradar de seguida. Tracta de la vida de dos homes diferents en tot:

– El Lopes és un home pessimista, apàtic, que treballa en una ràdio i que sempre es fica en embolics;

– El David és un jove somiador que pertany a l’alta burgesia de Barcelona i que estudia a l’Institut del Teatre per ser actor.

Tot els oposa. Només tenen un denominador comú: el seu pis. En efecte, comparteixen el mateix pis i això provoca situacions burlesques, quid pro quo, malentesos, disputes… Però mai hi ha res dramàtic; tot és còmic, tot ens agrada, tot fa riure.

Al voltant dels dos nois del pis hi ha altres personatges: l’Emma (la veïna que viu en una caseta de fusta), el Pol (homosexual, company del David a l’Institut), la Carbonell (l’assistenta del David, que sempre té una solució per a tot), el Ramon (col·lega del Lopes, que es comporta sovint com un idiota) i la Mercedes (cap del Lopes a la ràdio, que sovint el ridiculitza amb el Ramon).

Són personatges als quals prenem afecte, que ens fan riure, plorar de riure, ens posen de bon humor.

Les persones que miren «Plats Bruts» potser són molt diferents del Lopes i el David però, com ells, tenen un punt comú: un somriure als llavis i les ganes de continuar mirant la sèrie.

Pàgina Internet:

http://www.tv3.cat/programa/126706100/

Pàgina Facebook de la sèrie (per si no la coneixeu):

https://www.facebook.com/platsbruts