Immòbil en les urpes de la meva pròpia incertesa

7 abr.

(PROSA)

Jo, que fujo del temps que em persegueix, perquè em segueix, com un ésser satànic que gaudeix de veure’m així témer el futur, de veure’m bullir així en la meva fuga. Començo a entendre-ho, i a sorprendre’m a mi mateix perquè veig que el futur no és més que una hipòtesi que ni tan sols es pot abraçar amb la punta dels dits. I davant del futur incert, davant del temps oportunista, espero i em pregunto, com si jo ja no fos amo de la meva pròpia existència, com si la meva imaginació ja no pogués obtenir la força suficient per continuar amb la creació d’il·lusions, de miratges. Aquest desert de la desesperació. Aquest oceà que gruny contra el meu cos cansat i inert. Immòbil en les urpes de la meva pròpia incertesa, espero.

Estic buscant una sortida. Busco el meu destí, i busco qui el va escriure, el que es permet fer durar aquest suspens que no sempre és suportable. I ell se’n riu. Ell riu. Riu!

 

Riu bé, petit ignorant, riu de les meves hipòtesis i dels meus dubtes! Riu bé, perquè vindrà el dia en què et mostraré que només ets una ombra, un titella que puc controlar. Seré l’amo del meu destí, contra la teva decepció, quan el meu èxit es reflectirà en el teu fracàs, tu, el temps impalpable!

Si t’estic defugint, és per tirar endavant, per evitar-te de la millor manera. Jo, que faré servir els talons d’Hermes per precedir-te. Perquè mai més no tindràs control sobre mi. Vine! Lluitem, a veure qui de nosaltres dos guanyarà! Vine, perquè no sé qui de nosaltres és el més fort, però sé qui és el més audaç!

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Jo, que veia la vida en blanc i negre, en silenci, assegut damunt les meves esperances. Ara veig un bell color. I el meu cor batega al ritme de la música ensordidora. Aquest temps tan ràpid i insolent que em fa marejar. Estic perdut davant la bellesa d’aquest nou color que recobreix tota la meva vida d’una primera capa. He de netejar les meves parets? O deixar-les així? Segueixo vagant en l’espai-temps sense ser capaç de caminar en línia recta, sense poder caminar. Immòbil en les urpes de la meva pròpia incertesa.

 

La vida només es limita a un somriure. Una sentència. Una paraula. Una mirada. Un pensament. Una veu. Una silueta. Una correspondència. Un intercanvi. Una assemblea. D’una combinació d’elements.
Ai no! El temps no s’havia aturat. Al contrari, s’està accelerant més i més.

I nosaltres, els estudiants al final de la llicenciatura, ja tenim els ulls posats molt enllà.

 

«Where were you, when everything was falling apart?»
Construeixo el que ningú no va a construir per a mi. I un dia, temps insolent, t’ho mostraré!

I vosaltres, sortiu dels meus ulls, en lloc de rovellar-me els nervis!

Una resposta per a “Immòbil en les urpes de la meva pròpia incertesa”

  1. rosodelille 8 Abril 2012 a 14:00 #

    M’agrada la foto del primer rellotge.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: