La meva petita campiona !

En primer lloc, vaig practicar la gimnàstica en un club durant molts anys, des dels tres anys fins als setze anys.

Al principi, a la meva inscripció, la gimnàstica era per a mi una simple activitat esportiva.
Hi anava tots els dimecres a la tarda amb molt de gust. A continuació, en els anys següents, vaig aprendre elements acrobàtics cada vegada més complexos.

Aleshores les meves hores d’entrenament van multiplicar-se.
La majoria dels meus caps de setmana anava a les competicions. Havia adquirit un esperit competitiu. El meu principal objectiu era pujar a la part superior del podi.

No obstant això, els entrenaments van ser cada vegada més intensos. No tenia gaire temps per a altres activitats i no podia descuidar els meus estudis. Així que vaig deixar la gimnàstica, a desgrat. De fet, no vaig poder acumular les hores d’entrenament i les estudis.

En aquell moment vaig decidir entrenar un equip compost de nens de 7 a 8 anys. Una de les gimnastes, Louise Vanhille, ja es destacava dels altres.

Va progressar de manera impressionant.

Louise, coneguda com “Lilou”, va néixer el 6 novembre de 1998. Va començar la gimnàstica l’any 2005, per casualitat, seguint una de les seves amigues, però ràpidament va adquirir el gust per la disciplina.

Immediatament vaig veure les seves qualitats. Així que ràpidament vaig integrar “Lilou” en un grup de competició.
En només un any “Lilou” ja havia assolit el nivell de les nenes que tenien dos anys de gimnàstica. El seu progrés va ser constant i impressionant.

El 2006, Louise va convertir-se en benjamina, una categoria que li va obrir les portes de l’escena competitiva nacional. “Lilou” és una gimnasta que sempre està intentant fer més.
El 2008, Louise va confirmar el seu talent en convertir-se en Campiona Juvenil de França de la seva categoria en unes competicions que tenen lloc a Valenciennes.

Ambiciosa i talentosa, Louise no havia acabat de parlar d’ella.
De fet, a Vernon s’hi va fixar un gran entrenador. “Lilou“ va participar a l’stage a Dijon el 2009.
A través d’aquest curs nacional, la nostra nena de Dunkerque va tenir l’oportunitat d’integrar un gran club de Meaux, prop de París.

Ella va decidir, als 11 anys, deixar Dunkerque, la seva família i amics per intentar la gran aventura d’alt nivell.

A Meaux, és entrenada a una freqüència de 25 hores a la setmana. El progrés de Louise és impressionant i és reconeguda al Campionat Elite de França, a Albertville el 2010, on va guanyar el títol de nou.
Arran d’aquests resultats, als seus entrenadors van preparar-la per a les proves nacionals per tal d’integrar el pol de França a Saint Etienne.

Es mou entre les seleccions amb facilitat i es va classificar per a la seva primera competició amb l’equip de França a Alemanya.

“Lilou” confirma la seva presència indiscutible a la selecció nacional.

El seu nivell evoluciona d’una manera impressionant, els entrenadors nacionals estan molt contents del seu treball i la seva selecció al Campionat d’Europa el maig de 2012 a Brussel·les n’és la prova, per a alegria de Lilou.

Esperem els resultats amb una gran impaciència.

L’art dels dibuixos

 

Per expressar-se, hi ha gent que escriu poemes, n’hi ha altres que canten… Jo dibuixo. Dibuixo el que veig del món, la bellesa de la naturalesa, les coses que m’agraden molt, o també les persones que estimo. M’agrada dibuixar també el que sento, els meus sentiments. A vegades tinc ganes de dibuixar, però no sé què dibuixar… Per tant em passejo i dibuixo els monuments que hi ha al meu voltant.

És fàcil dibuixar. Prens un llapis, un full i ja està. Ho pots dibuixar tot i qualsevol cosa. És una manera molt eficaç per expressar-se. La guitarra també és una bona opció per a això. Però quan toques la guitarra, no queda res del que acabes de fer, mentre que deixes una traça almenys amb els dibuixos.

De petita, em dibuixava al davant d’una casa gran amb una piscina i el sol que brilla. Això no tenia cap significat quan ho feia. Només era el somni de viure en un lloc on hi ha sol. Després em vaig adonar que dibuixar és una manera d’expressar-se. Com que era una nena que no parlava de mi mateixa, l’única possibilitat d’expressar-me era l’art, però jo no sé fer versos i aquestes coses. Vaig intentar fer dibuixos del que sentia i això va funcionar. Feia dibuixos de colors quan estava contenta i dibuixos en blanc i negre quan estava trista.

Després vaig descobrir el tenis. En vaig fer durant vuit anys. Durant vuit anys, el tenis va ser la meva manera d’expressar-me. Només m’expressava al terreny de tenis, amb una raqueta i una pilota de tenis. Però després vaig deixar el tenis i vaig dibuixar de nou.

A Barcelona en vaig fer molts, de dibuixos. Volia dibuixar tot el que veia però a la meva manera, o sigui amb molts colors, ja que estava molt contenta de ser a Barcelona!

Siguem o no siguem seriosos, tothom dibuixa, o als seus apunts de classe, o sobre un post-it, o qualsevol altra cosa… Oi que sí?

I un dia, vaig decidir estudiar català…

Quan vaig entrar a la universitat, vaig decidir deixar l’anglès i estudiar català com a segona llengua. Al principi, vaig fer això perquè volia viatjar a Espanya quan fos gran i la gent m’havia dit que el català era la segona llengua parlada a Espanya. I per això creia que el català i el castellà eren gairebé la maitexa llengua. Ui! Quin error! Les primeres setmanes de català van ser molt difícils perquè no era el que pensava. Resultava que el català era una barreja entre el castellà i el francès, que no sabia res de la cultura catalana ni tampoc dels llocs on es parlava… A més a més, érem una classe de més de 30 persones i era complicat aprendre una nova llengua amb dues hores per setmana en un soroll constant…

Però a poc a poc, el català em va agradar perquè la professora feia activitats a l’oral, ens ensenyava la llengua d’una manera divertida i fàcil d’entendre. Vaig provar el primer any i a segon curs vam fer coses molts interessants: exposicions, conferències amb autors, i cada setmana un episodi d’una sèrie catalana per mirar. El fet que parlàvem molt, i que era un curs dinàmic ens va permetre evolucionar i aprendre ràpidament. Finalment, vaig passar a l’últim curs de català i com que érem només vuit persones, les classes han sigut molt boniques. Hem conegut el poeta Iban L.Llop, hem creat un bloc amb la nostra classe i les persones de segon nivell, hem fet teatre amb els amics – resulta que ha sigut molt divertit! – i també he decidit convalidar el meu nivell gràcies a un certificat de llengua catalana, per tenir una cosa més en el meu CV i també perquè potser em servirà en la meva vida futura.

 

Tot això per dir que no em penedeixo d’haver escollit estudiar català a la universitat. Ha estat una descoberta inesperada, tant per la professora que és una persona molt agradable i humana, com per la llengua en si mateixa. Gràcies per tot, Rosó!

 

La biblioteca-: lloc de treball o lloc de trobada-?

 

Avui som el 21 d’abril del 2011, són les quatre de la tarda i acabo d’acabar les classes. Els exàmens tenen lloc d’aquí uns dies. He decidit anar a la biblioteca per estudiar les dues assignatures que em falten, sense dubte les més importants.

Una vegada a la biblioteca, m’assec i començo a estudiar intentant concentrar-me. Al principi, tot ha anat molt bé però al cap d’una estona, he sentit algú mocar-se. M’he dit que era normal mocar-se, no presto atenció i prossegueixo amb l’estudi. Després, una persona es torna a trobar amb aquesta persona i es posen a xiuxiuejar. Intento sense èxit quedar-me concentrat però esdevenen insuportables. Aleshores, decideixo canviar de lloc i abans d’asseure’m, faig un cop d’ull al meu voltant assegurant-me que ningú em pot molestar de nou.

Aquesta vegada el silenci i la concentració hi són. Una hora més tard, faig una pausa i veig una noia que ve cap a mi. Estava convençut de conèixer-la, em recordava algú. Era la Sarah. En veure’m, em somriu, em saluda i comença a explicar-me les seves novetats.

A continuació, s’asseu a la meva taula i jo no puc dir que no. En aquest moment, estava segur que la nostra conversa havia de durar molt de temps perquè feia dos anys que no ens vèiem. A més, eren les cinc i encara no havia avançat en les revisions com previst. Hem parlat una mica de tot durant més de dues hores.

Finalment, ha decidit anar-se. Per fi podia revisar tranquil·lament. D’altra banda, hi havia cada cop menys alumnes. En realitat, els alumnes marxaven perquè la biblioteca estava a punt de tancar les seves portes.

Una tarda perduda i les revisions són llunys d’estar acabades. En resum, la biblioteca no és el lloc ideal per treballar, sobretot en període d’exàmens.

 

 

El que representa l’equitació per a mi

Tot va començar de petita: tenia 13 anys, no feia esport, estudiava molt a l’escola i estava molt estressada. Llavors, volia fer esport per a relaxar-me. Al mateix temps, l’escola on estudiava proposava una secció d’equitació. Va ser a partir d’aquest moment que vaig començar a descobrir l’equitació. L’equitació, què és?

En primer lloc, per a mi, l’equitació és unir-se amb el cavall, estimar el seu cavall, comprendre’-l, ocupar-se’n:

                                                       

Però l’equitació pot ser també competicions:

                                                            

Més que competicions, l’equitació és un treball de cada dia amb el cavall, és màgic constatar la nostra pròpia evolució. Al principi, s’assembla a això:

Després de molt treball, es transforma en això:

                                                    

I al final, es transforma en una història d’amor. Jo adoro una egua que es diu Griotte. Les fotografies d’aquesta pàgina són de la Griotte. És com si fos la meva millor amiga:

                                              

L’equitació és una teràpia. Tens la impressió que el cavall et comprèn, et fa riure:

                                                  

Però, a vegades, és perillós:

En fi, l’equitació és un grup d’amics que comparteixen el mateix interès, el mateix amor pels cavalls:

                                                  

Gràcies Griotte :)! He après moltes coses gràcies a ella i a l’equitació!

La cuina pràctica

La cuina em sembla més o menys essencialment pràctica. Si algú estudia la cuina durant més d’un any, potser la comprensió d’aquesta disciplina serà completa, però es necessita la pràctica per poder viure moments de creativitat i de creació culinària.

Per exemple, a Internet es poden trobar elements de teoria per a tal pastís, o per al lloc de la cuina, si és un menjador al mateix temps, o unicament un lloc per cuinar.

Aquí faré una presentació sobretot d’una recepta que vaig fer fa setmanes. Vaig utilitzar ingredients simples i bàsics, però el resultat va agradar-me molt. Els ingredients també són alternatius en relació amb la cuina “tradicional” (que utilitza ingredients massa trivials). Abans de presentar-la hauria de parlar dels ingredients que hi ha a la recepta. En els diferents tipus de farina utilitzada no hi ha gluten, i per això és millor per a una part de la població que pot tenir al·lèrgies. Així, el pastís finalitzat és diferent de la majoria dels pastissos.

Recepta de pastís de poma 

Els ingredients són els següents:

• mig got de farina de fajol

• un got i mig de farina d’arròs

• un got de llet d’arròs (vegetal)

• Dos ous

• Dues cullerades soperes d’oli

Hem de posar tots aquests ingredients en un mateix recipient. Després posem una poma tallada en aquest mescla.

L’última cosa a fer és afegir una mica de llevat. Finalment, hem de posar la pasta en una safata que pugui anar al forn. I la cocció es fa al forn durant 35 minuts.

L’última cosa que he de dir és bon profit!

   Aquí podeu llegir coses sobre cuina en relació amb aquesta entrada, i es compara també la cuina amb la música.

http://www.lacuinavermella.cat/

                                                                                                                                              Cécile Hugeux

Immòbil en les urpes de la meva pròpia incertesa

(PROSA)

Jo, que fujo del temps que em persegueix, perquè em segueix, com un ésser satànic que gaudeix de veure’m així témer el futur, de veure’m bullir així en la meva fuga. Començo a entendre-ho, i a sorprendre’m a mi mateix perquè veig que el futur no és més que una hipòtesi que ni tan sols es pot abraçar amb la punta dels dits. I davant del futur incert, davant del temps oportunista, espero i em pregunto, com si jo ja no fos amo de la meva pròpia existència, com si la meva imaginació ja no pogués obtenir la força suficient per continuar amb la creació d’il·lusions, de miratges. Aquest desert de la desesperació. Aquest oceà que gruny contra el meu cos cansat i inert. Immòbil en les urpes de la meva pròpia incertesa, espero.

Estic buscant una sortida. Busco el meu destí, i busco qui el va escriure, el que es permet fer durar aquest suspens que no sempre és suportable. I ell se’n riu. Ell riu. Riu!

 

Riu bé, petit ignorant, riu de les meves hipòtesis i dels meus dubtes! Riu bé, perquè vindrà el dia en què et mostraré que només ets una ombra, un titella que puc controlar. Seré l’amo del meu destí, contra la teva decepció, quan el meu èxit es reflectirà en el teu fracàs, tu, el temps impalpable!

Si t’estic defugint, és per tirar endavant, per evitar-te de la millor manera. Jo, que faré servir els talons d’Hermes per precedir-te. Perquè mai més no tindràs control sobre mi. Vine! Lluitem, a veure qui de nosaltres dos guanyarà! Vine, perquè no sé qui de nosaltres és el més fort, però sé qui és el més audaç!

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Jo, que veia la vida en blanc i negre, en silenci, assegut damunt les meves esperances. Ara veig un bell color. I el meu cor batega al ritme de la música ensordidora. Aquest temps tan ràpid i insolent que em fa marejar. Estic perdut davant la bellesa d’aquest nou color que recobreix tota la meva vida d’una primera capa. He de netejar les meves parets? O deixar-les així? Segueixo vagant en l’espai-temps sense ser capaç de caminar en línia recta, sense poder caminar. Immòbil en les urpes de la meva pròpia incertesa.

 

La vida només es limita a un somriure. Una sentència. Una paraula. Una mirada. Un pensament. Una veu. Una silueta. Una correspondència. Un intercanvi. Una assemblea. D’una combinació d’elements.
Ai no! El temps no s’havia aturat. Al contrari, s’està accelerant més i més.

I nosaltres, els estudiants al final de la llicenciatura, ja tenim els ulls posats molt enllà.

 

«Where were you, when everything was falling apart?»
Construeixo el que ningú no va a construir per a mi. I un dia, temps insolent, t’ho mostraré!

I vosaltres, sortiu dels meus ulls, en lloc de rovellar-me els nervis!

Com és una sagrada família?

Aquest any hem de veure, per al curs de català, la sèrie La Sagrada Família de Dagoll Dagom, que és molt recent. La sèrie està ambientada a Barcelona, per això, es titula Sagrada Família, que fa referència a la famosa basílica d’aquesta ciutat. Però el títol també es relaciona amb el contingut de la sèrie. En efecte, tracta de les relacions i dels conflictes familiars, de la feina, de les parelles, etc. Són temes de la vida quotidiana i sobretot relacionats amb la família.

La nostra sagrada família és la familia Garcés, que inclou els personatges següents:

–    El Pau: és el pare i és director de la seva autoescola, on dóna també classes de conducció. Es un apassionat dels animal i per això li agrada mirar documentals sobre animals.

–    La Remei: és la mare i treballa en un gabinet de mediació on fa de mediadora, però abans treballava amb el seu marit a l’autoescola com a secretària. A la feina, com a casa, la Remei sempre intenta resoldre els conflictes i trobar-hi solució.

–    La Janis: és la filla gran de la família. Ella diu que treballa com a «public relations» però en realitat no treballa i es passa el temps al telèfon o surt amb amics. És una noia molt superficial que és autoritària i poc simpàtica amb els seus xicots.

–    L’Ivan: és el fill mitjà. Treballa amb el seu xicot, l’Eduard, que és propietari d’un bar-restaurant. Viuen junts i tenen el projecte d’adoptar un nen.

–    El Joel: és el fill petit. Va a l’escola i és un nen molt intel•ligent. La Remei no sap si és realment el fill del Pau…

–    El Quim: és el germà de la Remei. Treballa amb el Pau a l’autoescola on fa de professor de teòrica. No és un home segur de si mateix i li costa parlar amb les dones.

–    La Fina: és l’àvia dels nens i la mare del Pau. És una dona molt conservadora que té un discurs moralitzador. Li agrada ocupar-se dels assumptes dels altres i fer safareig.

–    El Rafael: és l’avi dels nens i el pare de la Remei. Viu amb tota la família. És un home bastant discret.

També hi ha altres personatges, com els col•legues de feina de la Remei i del Pau, o també membres  llunyans de la família.

Els episodis són bastant independents; tanmateix , en cada episodi existeix una relació entre la situació familiar i el conflicte que tenen les persones que van al gabinet de mediació. Així, hi ha dues històries paral•leles. I, en general, la Remei intenta resoldre els seus problemes tant familiars com de feina, la qual cosa no funciona bé. Gairebé tots els episodis tenen un títol d’animal, com per exemple “Aus migratòries”. Aquesta característica fa referència a la passió d’en Pau, que sempre estableix una relació entre el comportament animal i el comportament humà.

A mi m’agrada molt aquesta sèrie perquè és graciosa i a vegades em reconec en alguns casos. Penso que és una bona sèrie per divertir-se i riure. No tinc realment un personatge preferit perquè són tots únics i tenen les seves originalitats. El que m’agrada és que és una família unida a pesar dels problemes. Per a mi, a La Sagrada Família  li va molt bé el seu títol!

Us aconsello mirar aquesta sèrie!

http://www.tv3.cat/lasagradafamilia

L’Alguer: la Barceloneta sarda

Poca gent que no sigui catalanoparlant ho sap: hi ha una ciutat catalana a Itàlia. Es diu l’Alguer. Aquesta petita ciutat, d’uns quaranta mil habitants, es situa més concretament al nord-oest de l’illa de Sardenya.

L’Alguer és una ciutat que, ja des del primer moment que es trepitja, atrau a tothom per la bellesa de la seua arquitectura: una ciutat medieval a la vora de la mar. Jo, que conec la ciutat, trobe que la seua atmosfera és única i singular, i que no hi ha altres ciutats comparables a la resta de l’illa.

Tradicions i cultura catalanes

La llengua

Es diu que arribar a l’Alguer i escoltar l’alguerès és com fer un viatge en el temps, ja que és el català que es parlava a la Península segles enrere. Seria com escoltar la llengua de Cervantes per a un castellà, o la llengua de Dant per a un italià. Aquest fet s’explica per la seua llunyania respecte als Països Catalans. El perill de desaparició d’aquest dialecte és alt, sobretot per la política de difusió de l’italià i per la distància d’aquesta illa lingüística de la resta de territoris catalans.

Tanmateix, últimament s’hi han establert institucions públiques i privades i s’han creat diverses iniciatives per promoure l’ús i la difusió d’aquest preat dialecte català.

El cant de la Sibil·la

Aquest cant religiós d’origen català es conserva en pocs indrets dels Països Catalans, però a l’Alguer mai no s’ha interromput  la seua transmissió i encara es pot escoltar cada Nadal. Profetitza l’arribada del Redemptor i, alhora, del judici final.

Cap d’Any

El Cap d’Any aquí té un sabor molt català. Aquest esdeveniment no només atrau  gent de l’illa sinó també d’altres països d’Europa. Els nombrosos concerts, la gastronomia i els focs d’artifici ben presents durant la nit, converteixen l’Alguer en un indret màgic per passar-hi el Cap d’Any.

…I molta festa!!

L’Alguer és una de les destinacions que cal tenir en compte si volem unes vacances relaxants a la vora de la mar. Si tenim ganes de passar unes vacances divertides, l’Alguer és una ciutat molt viva, amb nombroses discoteques, terrasses i bars que animen l’ambient de dia i de nit. I no cal dir que les platges són paradisíaques…

Ballem?

No solament és la dansa més popular de Catalunya i el ball nacional, sinó que representa també per a la gent, la unitat de tota la població d’una mateixa cultura i el símbol de la identitat nacional.

Es diu que: «la sardana és una manera de viure, una filosofia».

L’any 2010, la Generalitat de Catalunya la declara com «element festiu patrimonial d’interès nacional».

Vells i joves, pobres i rics; tota la gent de tots els nivells socials, per mostrar l’orgull de ser català, formen cercles agafant-se les mans i ballant cap a la dreta i l’esquerra amb la música d’una agrupació típica: la cobla.

La cobla consta de més o menys dotze instruments diferents, com per exemple el tamborí, la trompeta o el flabiol. El compositor més conegut d’aquests balls és Pep Ventura. Va escriure moltes músiques, com «Toc d’oració», «Per tu ploro», etc.

El ritme de la música canvia sovint, en alguns moments amb un aire lent i d’altres més animat. Els balladors han d’adaptar el ball en funció de la música.

Primerament, en veure els vídeos d’internet, el ball em semblava fàcil de fer, però a poc a poc, quan vaig informar-me sobre l’aspecte  tècnic, el ball era més complicat del que em semblava. Els passos són comptats en funció dels canvis del ritme, hi ha també passos curts i llargs. És a dir, segueixen una estructura ben definida.

M’agrada el vestit tradicional: els colors principals són el vermell i el negre; però el que m’agrada més són les vigatanes o espardenyes que porten els balladors!

Durant la jornada catalana del maig a la universitat farem una iniciació a la sardana. Per això, tots de vermell i negre!!!